La meva amiga Milena s’ha esborrat de Twitter perquè la feien patir tant els enfurismats atacs que hi rebia que s’amagava al llit a plorar, i ha fet molt bé. Com l’actor Alec Baldwin, qui, després de burlar-se de l’accent que té Gillian Anderson quan interpreta Margaret Thatcher a The crown i rebre una allau d’improperis, va deixar la xarxa. “Vaig descobrir –va dir, ja a Instagram– que Twitter és el lloc on tots els imbècils dels EUA i més enllà venen a demostrar que en saben molt”. Un altre savi, Chris Morgan, fisioterapeuta del Liverpool, després de llegir tot el que deien de les lesions que fuetegen l’equip, va escriure: “No siguin desagradables i no tuitegin sense sentit”. Què dir a un país on desenes de milers de persones s’han posat a buscar el significat d’una pràctica sexual escatològica, en la seva variant asiàtica, perquè a algú famós se li va quedar una pestanya sobre el tema oberta.
Malgrat l’evidència del fangar, on se celebren morts de toreros o s’atien turbes, molts seguim a Twitter (almenys, fins que ens facin mal) perquè és una xarxa que et permet disposar, al moment, d’una impagable munió d’informacions sobre els teus interessos.
Totes les èpoques han tingut els seus excessos, i a la mateixa premsa escrita la van acusar, en els seus inicis, de ser “un desbocat altaveu del rumor”. Abans, en moments de debilitat, de vegades dubtava de si Karl Kraus (1874-1936) tenia raó quan deia coses com “no tenir una idea i poder expressar-la: això fa el periodista”. Però això era abans, molt abans. Avui, després de passejar-me una mica per les xarxes, el contrast d’opinions que trobo a la premsa em sembla una refinada esgrima cavalleresca. Fins i tot quan es fiquen amb algú injustament, penso, amb Kraus, que “el periodisme ha empastifat el món amb cert talent”.