Demà passat Joe Biden assumirà la presidència dels Estats Units i els efectes es notaran de forma immediata a totes les capitals del món. Biden es concentrarà en la política interna, en la gestió de la pandèmia i en els programes d’ajuda per als que més l’estan patint, però tot i així la política exterior nord-americana canviarà sensiblement, en el to i en el contingut. Hi haurà perdedors i guanyadors.
Els perdedors més directes seran els països dirigits per líders autoritaris que tenien una bona relació personal amb Donald Trump. La llista és llarga. El més afectat, probablement, serà Rússia. L’ombra de la presumpta interferència a les eleccions del 2016 perseguirà el Kremlin. Vladímir Putin va ser un dels dirigents mundials que van trigar més a admetre la victòria de Biden. La premsa de Moscou controlada pel Govern ha insistit en la teoria del frau electoral gairebé tant com el mateix Trump. Per la seva banda, Biden ha esmentat Rússia cada cop que ha parlat de frenar els règims autoritaris i de defensar els drets humans. Podem imaginar que això es traduirà en un enduriment de les relacions bilaterals i en més suport a Ucraïna.
La política exterior dels Estats Units canviarà sensiblement i hi haurà perdedors i guanyadors
L’Aràbia Saudita tampoc no hi sortirà guanyant. Va ser un dels països que més van aplaudir quan Trump va trencar l’acord nuclear amb l’Iran i ara serà un dels més afectats si Biden, com ha anunciat, intenta restablir-lo. A més, Muhammad bin Salman ha cultivat una relació molt estreta amb Donald Trump i la seva família, i ara aquesta relació li passarà factura. Biden ha recordat sovint l’assassinat del periodista Jamal Khashoggi, ha parlat de revisar la relació bilateral i ha dit que, mentre ell sigui president, els Estats Units no deixaran els valors al guarda-roba a l’hora de vendre armes o comprar petroli. És un missatge clar.
El Govern del Brasil també enyorarà Trump. Quan va ser elegit, Jair Bolsonaro va abandonar la mesurada política exterior tradicional del Brasil i es va alinear amb Washington en relació amb Veneçuela, amb Bolívia i en general amb tota l’Amèrica Llatina. També va endurir molt les relacions amb la Xina. Segurament el Brasil intentarà ara recórrer el camí invers, però aquests canvis pendulars interessats, en política exterior, no sempre són ben rebuts.
L’Hongria il·liberal de Viktor Orbán i la Polònia integrista de Jaroslaw Kaczynski i d’Andrzej Duda també acusaran el canvi, igual que Turquia. Erdogan i Trump s’han entès molt bé i han intercanviat favors personals. Això tindrà un preu amb Joe Biden, que en alguna ocasió s’ha referit a Erdogan com “un autòcrata”, però serà un preu limitat, atès el valor estratègic de les relacions amb Ankara.
L’Índia serà un altre perdedor. Washington va donar suport a Nova Delhi en el conflicte fronterer recent amb la Xina i Narendra Modi no va tenir inconvenient a participar en un míting a Houston al costat de Donald Trump, en clar senyal de suport electoral. Kim Jong-un, el dictador de Corea del Nord, també enyorarà el seu amic Donald. Qui ho sap, potser Trump i ell s’enyoraran mútuament.
La llista de perdedors no estaria completa sense esmentar dos països democràtics: el Regne Unit i Israel. A Biden, d’origen irlandès, no li ha agradat mai el Brexit i el seu govern no tindrà pressa a negociar un acord de lliure comerç amb Londres. Pel que fa a Israel, l’Administració Biden tindrà un enfocament més equilibrat del conflicte israelo-palestí que el Govern de Trump. El restabliment de l’acord nuclear amb l’Iran tampoc no agradarà gens al Govern de Netanyahu.
El cas de Mèxic és més ambigu. Durant aquests quatre anys, les relacions entre tots dos països han estat molt millors del que es podia esperar. López Obrador, que tenia una bona relació personal amb Trump, va esperar fins al 15 de desembre per felicitar Joe Biden per la victòria. Probablement ho va fer recordant el que li va passar a ell l’any 2006, que va perdre les eleccions per molt poc i va presentar un recurs de frau al tribunal electoral mexicà. Molts països, entre els quals Espanya, van felicitar el guanyador, Felipe Calderón, sense esperar la decisió del tribunal, i López Obrador, que va insistir durant molt de temps en la il·legitimitat del govern de Calderón, encara no ho ha digerit (se li nota en les relacions amb Espanya). Però més enllà d’aquest aspecte purament personal, hem de suposar que Mèxic es beneficiarà del canvi, perquè l’Administració Biden s’oblidarà del famós mur i tindrà una posició més humana en relació amb la immigració.
El cas de la Xina també és dubtós. Per a Pequín, Trump era un adversari fàcil, encara que només fos pel buit que deixava a l’escena internacional, un buit que la Xina ha anat ocupant. Biden serà més previsible i menys bel·ligerant en les qüestions comercials, però probablement també serà més exigent en assumptes delicats per a la Xina en el terreny de la seguretat, dels drets humans, de la propietat intel·lectual, etcètera.
Els guanyadors? La Unió Europea, amb Alemanya, que sempre li ha parlat clar a Trump, i França al capdavant, juntament amb el Canadà i tots els països respectuosos amb l’ordre multilateral internacional. Molts països d’Amèrica Llatina, entre els quals l’Argentina i Cuba, també es beneficiaran d’una posició més equilibrada de Washington. L’Iran també serà un dels guanyadors, atès el propòsit de Biden de restablir l’acord nuclear.
I Espanya? Amb Biden, les coses només poden millorar. Potser no ho notarem tan ràpidament com voldríem, perquè la cua serà llarga i nosaltres no som els primers, però ho notarem. I no només de forma directa sinó, també, per una via indirecta. L’ordre multilateral que Biden restaurarà serà molt més favorable per als interessos d’Espanya que el populisme d’“Amèrica primer” de Donald Trump.