El títol d’aquest article s’inspira en el d’una columna que va escriure en aquest diari Jorge Carrión abans que la pandèmia fes saltar el món cultural pels aires. A propòsit del primer festival de literatura llatinoamericana de la llibreria Lata Peinada, l’escriptor suggeria que Barcelona havia d’emfatitzar la seva condició llatina mentre Llatinoamèrica es barcelonitzava , establint entre totes dues “un viatge d’anada i tornada, un aprenentatge mutu, un ball de seducció”. Aquells dies, estaven en marxa diverses iniciatives culturals que abundaven en aquesta vinculació.
D’alguna manera, semblava com si Barcelona, i a través d’ella Catalunya, s’estiguessin prenent d’una vegada seriosament la possibilitat d’un autèntica relació bilateral, ja que el seu vincle amb Amèrica Llatina ha estat sempre condicionat pel paper hegemònic de Madrid.
Aquest any en blanc poc s’ha pogut fer. Lata Peinada ha aconseguit celebrar el seu festival, adaptat a les restriccions sanitàries, però la presència a la ciutat dels residents procedents de Llatinoamèrica s’ha reduït. Moltes famílies van optar per tornar als seus països d’origen, davant la impossibilitat de guanyar-se la vida a Espanya durant el confinament dur.
Però ara que les vacunes conviden a imaginar un futur menys distòpic d’aquí a pocs mesos, es comencen a fer alguns passos. El més significatiu és el que ha donat el mateix Ajuntament de Barcelona a l’iniciar les gestions perquè la ciutat estigui d’alguna manera present en la cimera iberoamericana de caps d’estat i de govern que ha de celebrar-se aquest any a Andorra. Aquesta iniciativa l’ha liderat el primer tinent d’alcalde, Jaume Collboni , qui s’ha reunit a Madrid amb la secretària general Iberoamericana, Rebeca Grynspan ( Segib). L’Ajuntament no només planteja una relació més intensa a llarg termini, sinó aprofitar aquesta cimera per posicionar Barcelona com una gran ciutat iberoamericana. Això podria aconseguir-se mitjançant la seva participació en les trobades econòmiques prèvies a la reunió, o convocant algun esdeveniment en el qual estigui vinculat el sector editorial barceloní.
En aquest context, Collboni vol tornar a intentar l’organització d’una Barcelona Week a Mèxic DF, l’altra gran capital editorial. La primera temptativa va quedar avortada per l’esclat de la pandèmia.
La projecció de Barcelona a Sud-amèrica ha millorat molt des dels temps que José María Aznar va provar de blindar la capitalitat iberoamericana de Madrid, però encara queda molt camí per recórrer. L’Ajuntament es proposa que, més enllà de la relació editorial, s’explori una col·laboració més important en l’àmbit digital o de l’emprenedoria.
S’afegeix a aquest anhel de llatinoamericanitzar més Barcelona una Casa Amèrica Catalunya que aquest any compleix el seu aniversari número 110. En la mesura que el coronavirus ho permeti, l’entitat vol aprofitar la commemoració per rellançar una relació que és molt millorable. La seva directora, Marta Nin , defensa aquests dies que Barcelona té ara un motiu afegit per mirar cap als països de Llatinoamèrica: durant la pandèmia s’ha posat de manifest que aquests estan més preparats per gestionar l’incertesa que l’Europa que ha convertit la previsibilitat i la cultura de l’assegurança en un dogma de fe. D’aquí poden extreure’s lliçons.
Tornarà una certa normalitat i Barcelona continuarà beneficiant-se de la presència a la ciutat d’una comunitat d’excel·lents escriptores i escriptors llatinoamericans, i també de la seva capacitat d’atreure talent i d’actuar com a pont entre Llatinoamèrica i Europa (quina llàstima que la capitalitat de la Unió per la Mediterrània sigui més virtual que efectiva). Sempre quedarà, a més, el llegat dels autors del Boom, com Mario Vargas Llosa o Gabriel García Márquez: Casa Amèrica ofereix tres recorreguts per la Barcelona del Nobel colombià.
En aquest context, la Fundación Gabo, amb seu a Cartagena, planejava celebrar a la capital catalana un Festival Gabo de periodisme que va haver de descartar-se per la pandèmia. Aquest projecte s’hauria de recuperar en el futur.
Però més enllà de l’àmbit cultural, la ciutat no ha de renunciar a jugar un paper en l’economia i la política iberoamericanes. Seria una llàstima que no s’aprofités la sintonia política entre la capital catalana i l’actual Govern d’ Espanya per aconseguir el que l’obcecat exlíder del PP, cert recel respecte a una cultura que no té el català com a llengua principal i una desídia molt barcelonina han posat més difícil.