Hi ha moltes maneres de mesurar la importància de Leo Messi. Per reconeixements i estadística, està tot dit. Suma sis Pilotes d’ Or i s’ha carregat fa poc un rècord golejador de Pelé, ni més ni menys. Hi ha una altra manera més casolana però igualment útil de fer aquest tipus de càlculs. Comuniques al teu fill adolescent que Messi s’ha lesionat i no podrà jugar el partit i el seu interès per canviar Fortnite per Barça al televisor disminueix a la mateixa velocitat a què mou els dits de la consola, comparable a la de la llum.
El gastat exemple del fill adolescent, mascarada per no parlar dels gustos d’un mateix, serveix per explicar que, sense jugadors especials, el futbol, un entreteniment que abans no tenia competència i ara en té per tot arreu, en especial entre el públic juvenil, hauria de preservar l’espècie. Quin jugador calia buscar per compensar el desconsol de perdre’s una nit de Messi? Per descomptat, Dembélé, un altre que aconsegueix atreure (miracle) la mirada de les noves generacions. El francès és un regatejador, i això, amics, equival a referir-se a una varietat de futbolista en perill d’extinció. Dembélé és imperfecte, però sedueix perquè d’ell se’n poden esperar driblatges, temptatives, canvis de ritme i xuts insospitats.
Quan falta Messi, la mirada se l’emporta Dembélé: és imperfecte però regateja i diverteix
Fa molts molts anys, en una conversa d’una privacitat que deu haver prescrit, Leo Messi em va explicar (a mi i a quatre comensals més) que en el futbol base de la Masia hi havia formadors que pràcticament li prohibien regatejar: preferien imposar la rigidesa del mètode (“Dos tocs màxim, nanos!”) abans que promoure la iniciativa individual, considerada una taca sobre el dogma. Òbviament aquells tècnics (no direm noms, fins aquí la confessió) eren minoria, i no van imposar el seu criteri absurd. No negarem aquí la sacrosanta importància de posseir un guió identitari (de fet, els èxits del club reposen sobre aquests principis), però negar l’aventura individual com a desembussador de situacions complexes en tots els sectors del camp i com a activador de les emocions que fan del futbol un espectacle és sotmetre el joc a rutines robòtiques. A l’avorriment.
Ahir Dembélé, un paio que ningú no sap si picarà el penal amb l’esquerra o amb la dreta (fabulós!), va ser el més divertit de veure. I Busquets (ja tocava) va recordar, emparat amb el 4-3-3 tan enyorat per ell, que en el seu hàbitat encara pot ser un element profitós. Donar continuïtat a aquest tipus de barreges tornarà el Barça cap al camí de l’estabilitat. De fet, això és el que està assolint l’equip de Koeman els últims temps. Pot guanyar o perdre, però el seu aspecte ja és reconeixible, l’activisme dels seus interiors ( Pedri i De Jong, intocables ja) prestigia de nou el centre del camp, factor nuclear, i el resultat és que el Barça ja fa dies que no ofereix actuacions de què ens haguem d’avergonyir.
Que la cirereta l’hi posés Riqui Puig quan va decidir la tanda de penals amb l’últim llançament va tenir el seu què. Entre el
del planter, Dembélé i Ter Stegen, un aviador ahir, a veure si arrenquem el nano de la videoconsola.