Quan Chuck Berry cantava el 1956 el seu èxit Roll Over Beethoven , estava donant un missatge a una joventut dels Estats Units de postguerra: oblida’t de la rigidesa acadèmica, la complexitat de les simfonies avorrides i inacabables i balla. Balla sense parar. Amb aquest menyspreu al compositor alemany, el pioner del rock o més tard The Beatles –que van versionar el tema el 1963– reivindicaven el seu dret a fer una nova música popular.
Tot i això, aquest Beethoven rígid, acadèmic i inaccessible té més a veure amb una imatge creada pels seus successors que a la realitat d’un artista que té notables aspectes que el vinculen a les músiques populars dels segles XX i XXI. Si la seva capacitat d’improvisació ens l’aproxima al jazz; la seva rebel·lia, el seu xou a l’escenari i impacte sonor recorden el pop i el rock, mentre que les seves innombrables picades d’ullet, versions i apropiacions escampades per la seva vasta obra equivalen als sàmplers, remixos i mixtapes de la nostra era digital. Res d’això no és exclusiu de Beethoven, però tot en forma part.
“El món que va viure Beethoven s’assembla molt més al món de les músiques populars urbanes actuals, que al que avui fem amb Beethoven a L’Auditori o al Palau”. Així de clar es mostra Luca Chiantore, pianista, musicòleg i professor de l’Esmuc a l’hora d’acostar-se a la imatge que avui tenim del geni de Bonn. Autor de la biografia Beethoven al piano. Improvisación, composición e investigación sonora en sus ejercicios técnicos ( Nortesur Musikeon, 2010), Chiantore recorda que a la Viena de Beethoven no hi havia la diferència que hi ha avui entre compositor i intèrpret. “La gent anava al teatre per veure quin xou es marcava Beethoven i, per a la major part del públic, qui havia compost la música era secundari. Això passa avui amb els concerts de Lady Gaga. A qui li importa qui ha escrit les seves cançons?”, reflexiona el musicòleg, que afegeix que els concerts de Beethoven eren espectacles únics, en què l’intèrpret jugava amb el públic, que al seu torn responia amb crits, aclamacions, rialles o fins i tot rebuig. “És el que ha passat sempre en el jazz, el rock o el flamenc”, subratlla.
La improvisació era només una part d’aquell xou. Tot i que alerta del perill de comparar èpoques, Chiantore manté que la manera d’improvisar del compositor s’assembla a la dels jazzers del XX, perquè “creava al moment a partir de patrons i idees prèvies que ja havia elaborat”. De fet, el professor veu moltes semblances entre Beethoven i la revolució del bebop al món del jazz. “Els joves del bebop es van rebel·lar contra una música per entretenir blancs que eren les big-bands –manté–, mentre que Beethoven va rebutjar entretenir la noblesa. Tots dos van basar la seva rebel·lia en una gran creativitat i experimentació, improvisació i més complexitat en el llenguatge musical”. Resulta curiós com en la primera menció a Beethoven, es parla d’ell com el músic de Viena capaç de tocar el piano a més velocitat i no com el compositor que avui coneixem.
És precisament aquest caràcter rebel de Beethoven el que sempre l’ha acostat al rock. Part de la imatge que ens ha arribat sembla rockera: caràcter indomable i autodestructiu, fallida amb la tradició... fins i tot la seva imatge física (què podem dir d’aquella cabellera!) hi ha contribuït. Tot i així, Chiantore avisa que tot plegat té a veure amb el mite que es va construir posteriorment. Subratlla aquesta idea el també musicòleg i company de mestria a l'Esmuc, Rubén López Cano: “Es va construir un relat d’un Beethoven sofrent i turmentat per crear un ídol, com ha passat amb els músics maleïts del jazz i del rock”.
De fet, la visió del Beethoven ídol de masses que encara s’ofereix en algunes biografies no es correspondria amb la realitat: l’alemany no va ser un músic famós més enllà de Viena. “El més semblant als músics de masses dels nostres dies eren els cantants i alguns compositors d’òpera”, assenyala Chiantore.
Un rolling stone
El famós inici de la seva 5a és el primer riff de la història: un antecedent de ‘Satisfaction’
En el pla musical, les connexions amb el pop-rock són significatives. El documental alemany A World without Beethoven ( DW Classical, 2020) bateja les quatre notes de l’arxifamosa arrencada de la Cinquena Simfonia com el primer riff de la història: un antecedent de Satisfaction , dels Rolling Stones o Smoke On The Water , de Deep Purple. Beethoven hauria inaugurat així la tradició d’un brevíssim motiu musical d’impacte i fàcilment memorable, que després el rock va portar fins a les últimes conseqüències.
Malgrat això, els experts consultats veuen altres connexions menys forçades. Sense deixar la Quinta, Chiantore compara el tipus d’experiments rítmics i sonors de Beethoven amb el que grups del rock simfònic com Pink Floyd o King Crimson van fer gairebé dos segles després. “Aquests alts i baixos, aquesta música que evolucionava i et transportava d’un lloc a l’altre i que experimentava amb efectes per impactar, si a alguna cosa s’assembla és a les bandes que van anar més enllà de la cançó de tres minuts i van crear els àlbums conceptuals”, conclou el professor.
Però si hi ha una cosa que acosta Beethoven a l’actualitat és la seva excel·lència en l’art del sampleig, és a dir, la presa d’un fragment musical o d'un so ja gravat, per reutilitzar-lo en una nova peça. Òbviament el compositor alemany no ho podia fer exactament així: aleshores no hi havia la capacitat tecnològica per registrar música. Però el que sí que podia fer -i va fer constantment- és reciclar peces anteriors per donar-hi un nou significat a les seves nombroses obres, cosa que, subratllen els musicòlegs, no desmereix la seva creativitat de cap manera.
“En les seves creacions podia incloure una cançó infantil, una cançó popular i fins i tot una melodia creada per un compositor anterior per tal de millorar-la”, indica López Cano, expert en aquest tipus de collages i autor de Música dispersa. Apropiación, influencias, robos y remix en la era de la escucha digital ( Musikeón, 2018). Per tant, “si Beethoven reprèn fragments de la tradició de Mozart o Haydn per donar-los un nou significat; un xaval del Bronx en els vuitanta utilitza per al seu rap parts de James Brown o de Stevie Wonder. L’única diferència és que els segons el poden gravar”.
D’exemples n’hi ha nombrosos. El famós tema de l’Himne de l’alegria de la seva Novena Simfonia no deixa de ser un desenvolupament melòdic d’un fragment que apareix a l’obra Misericordias Domini, K.222, de Mozart. En canvi, sí que ho va fer amb intenció en el cas de la Sonata en do menor K. 457 , també de Mozart, i la idea principal de la qual reprèn per donar-li un significat més profund en el segon moviment de la seva Sonata Patètica . També són documentades nombroses melodies a les seves obres que són en realitat danses camperoles del folklore alemany, i que es recullen en cançoners populars.
Per a López Cano, és important subratllar que en aquell temps “els músics eren professionals”, de manera que podien compondre tant per a la noblesa com en altres contextos més mundans, com en cançons per als seus alumnes, arranjaments de tota mena o fins i tot per a bandes. “Probablement avui Beethoven estaria component música per a pel·lícules, videojocs, grans obres per a concerts, arranjaments per a música pop, etc.”, manté. A més, no existien els drets d’autor com els entenem ara: “Era una cultura oral i la idea que l’obra d’art ha de ser pura i original es consolida ja més avançat el segle XIX. Les lleis actuals de propietat intel·lectual, que discuteixen sobre una melodia o un fragment, no haurien valgut per a aquells compositors”.
Samplejador
“Reprèn fragments de Mozart o Haydn com un raper del Bronx recorre a James Brown”
Havent estat un samplejador (o versionador) tan refinat, no ens haurien de semblar tan estranyes les picades d’ullet que va rebre el geni de part del pop-rock. Des del pastitx disco A fifht of Beethoven, de Walter Murphy (1976), inclòs a la banda sonora de Saturday Night Fever, fins al sampleig de Per a Elisa a I Can , del raper Nas (2002) –per cert, l’autoria d’aquesta peça està discutida pel llibre del mateix Chiantore– o l’elegant homenatge a la Patètica que li va oferir Billy Joel amb This night (1983).
Sense oblidar, per descomptat, el tribut que uns Beatles ja més madurs van brindar a la Sonata Clar de Lluna amb l’inoblidable Because de l’àlbum Abbey Road (1969). Potser al final la música és sempre un diàleg entre èpoques i Chuck Berry no tenia tanta raó.