Va ser l’eslògan amb què, a la dècada dels noranta, l’Oficina de Turisme d’Israel animava els espanyols a viatjar a Terra Santa: “Les vacances són sagrades”. Suposo que per a un creient no és un mal pla dedicar la Setmana Santa a visitar les seves localitzacions originàries: el mont de les Oliveres, al peu del qual Jesucrist va ser capturat; el camí del Calvari que va recórrer amb la creu a sobre; l’església del Sant Sepulcre, situada al Gòlgota; el lloc extramurs de Jerusalem on el van crucificar... Són alguns dels anomenats Llocs Sants. Betlem n’és un altre, un topònim que la vella tradició del pessebre i les nadales ens fa sentir més pròxim i familiar que qualsevol altre lloc bíblic. Dono per fet que a qualsevol creient que viatgés a Israel per Nadal li agradaria acostar-se a Betlem, el poble natal de Jesucrist, que en l’actualitat és una petita ciutat de vint-i-cinc mil habitants enclavada a Cisjordània, un dels territoris que estan sota l’administració de l’ Autoritat Palestina.
Ho vam veure fa uns dies: una papallona que aleteja entre les muntanyes d’Israel pot causar una catàstrofe als deserts del Sàhara Occidental, a gairebé cinc mil quilòmetres de distància. Aquest racó del planeta ha estat tradicionalment un dels focus de tensió política més importants, i les convulsions que és capaç de causar als llocs més remots no són res en comparació amb les que es viuen sobre el terreny. La ciutat de Betlem és víctima d’aquesta inestabilitat constant. Sense gaires més fonts de riquesa que el turisme, el seu potencial es veu retallat pels vetos creuats amb què palestins i jueus proven de prohibir-se mútuament l’accés. Com la matrioixca diminuta tancada dins de les altres matrioixques, Betlem és una ciutat envoltada de muralles i punts de control en una zona envoltada de muralles i punts de control en un país envoltat de... En uns temps com aquests, en què el món sencer està confinat, no se m’ocorren gaires confinaments més severs.
Betlem és víctima dels vetos creuats amb què palestins i jueus proven de prohibir-se l’accés
Aquí va una idea per a un conte nadalenc. Superant totes les dificultats, un viatger de profundes conviccions religioses aconsegueix complir la seva promesa de visitar Betlem el Nadal del 2020. Al cap de poc d’arribar-hi, resulta infectat de coronavirus, per la qual cosa les autoritats sanitàries li prohibeixen que abandoni la ciutat. Durant aquest període, després de les celebracions nadalenques de catòlics, protestants i coptes, podrà assistir a les dels sirians cristians, els armenis ortodoxos i els armenis cristians, que es prolonguen fins ben entrat el mes de gener... Si li agradaven tant aquestes festes, no es podia queixar: diverses setmanes seguides de celebracions nadalenques!
Una altra notícia recent relacionada amb Israel és la de l’arribada de diversos centenars d’immigrants procedents d’ Etiòpia. Pertanyen a la comunitat falaixa , descendents d’una de les mítiques Dotze Tribus, que s’hauria establert en aquell racó de l’ Àfrica després de l’èxode des d’ Egipte. No són els primers falaixes acollits a Israel. Des que a mitjans dels anys vuitanta es va organitzar una operació per traslladar els jueus etíops que eren al Sudan, la comunitat ha anat creixent fins a arribar a ser un nombre proper als cent cinquanta mil. La majoria, amb dificultats per expressar-se en hebreu, viuen en una situació de relativa marginació, per bé que també hi ha els qui han sabut prosperar, inclosa la ministra que va organitzar el viatge dels falaixes , la primera persona nascuda a Etiòpia que forma part d’un govern israelià.
La història em recorda una altra que vaig llegir al llibre de José Antonio Lisbona Retorno a Sefarad. Resulta que a començaments de la dècada dels seixanta la premsa israeliana va dedicar una gran atenció al “descobriment” d’una comunitat jueva que durant segles s’havia vist obligada a mantenir en secret les seves veritables creences. Eren els xuetes mallorquins.
Els diaris en van parlar tant que un representant del govern va viatjar per conèixer de primera mà les seves circumstàncies. De tornada a Tel-Aviv, va declarar que uns dos-cents mallorquins conservaven les tradicions jueves i volien emigrar a Israel. Els va descriure, a més, com uns perseguits polítics que el règim franquista acusava de ser comunistes. Això va provocar un ampli moviment de simpatia que va cristal·litzar en una oferta d’acollida. El 1966, vint-i-quatre xuetes es van instal·lar a Israel amb la promesa d’un avenir brillant. Vint-i-tres d’ells, incapaços d’adaptar-se a l’idioma hebreu i a la vida al quibuts, van tornar al cap de pocs dies. El fiasco va causar un considerable escàndol a Israel i, sobretot, a les escasses comunitats jueves espanyoles, que ni tan sols havien estat consultades. El que jo ara em pregunto és què se’n ha fet de l’únic mallorquí que s’hi va quedar. Segur que també la seva vida donaria per a un conte.