Gemma Ruiz: “Ens fan la manicura i no els diem ni hola”
Literatura catalana
La periodista publica ‘Ca la Wenling’, una novel·la que dona veu “als personatges que, en una pel·lícula, acostumen a sortir desenfocats”
La periodista i novel·lista Gemma Ruiz Palà publica ‘Ca la Wenling’
Diuen els que hi entenen que hi ha primeres novel·les que reben un alt reconeixement perquè l’autor hi aboca molts elements de la seva experiència, i que les novel·les següents, en canvi, ja no agraden tant. No és el cas de Gemma Ruiz Palà (Sabadell, 1975), que ara signa amb els dos cognoms, “com fan moltes companyes de TV3, és una reivindicació”.
La popular periodista, que es va descobrir com a autora el 2016 amb Argelagues , una història de dones arribades d’aquí i d’allà buscant una vida millor a Sabadell, ara diu que ha fet el mateix amb Ca la Wenling (Proa), en aquest cas amb una dona i la seva família que van arribar al barri de Gràcia provinents d’una població una mica més llunyana, Qintiang, a la província xinesa de Zhejiang.
‘Ca la Wenling’ relata la història d’una amistat catalano-xinesa, una ficció basada en un compendi de realitats
Com a bona periodista, n’ha aplegat la documentació i ha fet treball de camp (sobretot, parar l’orella en salons de bellesa), amb l’objectiu de relatar una història d’amistat catalano-xinesa, una ficció basada en un compendi de realitats: “Soc periodista; no sé fer altra cosa”, confessava fa un parell de mesos.
Ruiz Palà fa un resum de la novel·la: “El cor és una perruqueria, la mestressa és xinesa i va apostar per fer el canvi de vida a Barcelona. Hi trobem una clienta documentalista, que és la narradora de la novel·la, i, setmana rere setmana, assistim al seu procés de conscienciació i descoberta d’uns veïns que pràcticament no mirem a la cara”.
Després d’‘Argelagues’, la periodista parla d’uns veïns “que pràcticament no mirem a la cara”
Però l’autora no parla només de Ca la Wenling; hi ha excursos: “La perruqueria esquitxa cap a fora i és l’origen d’uns capítols on explico d’on ve el costum de fer-se la manicura, el racisme cap als xinesos, el Vietnam...”. Fins i tot hi surt Tippi Hedren amb una història molt curiosa de la manicura. Als Estats Units, Ruiz Palà es va documentar sobre la diàspora xinesa, sobre la primera llei racista de la història, contra els xinesos...
La protagonista declara que es fa la manicura per Simone de Beauvoir: “Moltes companyes que estem al voltant dels quaranta ens repensem la representació de la feminitat: els cabells curts o no, la depilació, el maquillatge”.
La protagonista i l’autora duen les ungles vermelles: “No volia fugir d’estudi i per això aquesta documentalista se m’havia de semblar, en la meva vida i en els meus privilegis. Els periodistes de vegades ens pensem que estem molt conscienciats, i no sempre és així”.
La novel·la de tant en tant salta del català fresc de la documentalista al castellà telegràfic de la Wenling
I li sorprenia que la clientela no els digués ni hola: “Les tens a un pam, s’hi estableix una relació gairebé íntima! Com podem ser tan bestiotes?”. La protagonista fa un esforç per comunicar-s’hi, de manera que la novel·la de tant en tant salta del català fresc de la documentalista al castellà telegràfic de la Wenling.
“Amb els xinesos tothom s’hi atreveix, el racisme és molt marcat –afirma–. La dèria de les heroïnes silenciades ja em ve d’ Argelagues , perquè emigrar de Múrcia o de Qintiang acaba sent el mateix: agafa el farcellet i vinga. Aquí he donat veu a personatges que, en una pel·lícula, acostumen a sortir desenfocats”.
També defensa les àvies: “Són pilars bàsics i, en canvi, és una figura socialment molt escarnida; he aprofitat per treure històries que les enalteixin”. I, com aquell qui no vol la cosa, passa comptes amb Flaubert i els pintors orientalistes, com Fortuny, “per la fetitxització dels cossos de les dones orientals”, conclou.