Conduint per Islàndia

No existeix cap estadística que indiqui quanta gent se n’ha anat a Islàndia a oblidar un desamor, a reinventar-se o simplement aixecar-se de nou després d’una amarga decepció. En aquest país de volcans i guèisers on Jules Verne va situar el forat que conduïa al centre de la Terra, semblen regir unes normes diferents a la resta del món. No és estrany creuar-se amb gent que dona voltes amb cotxe a la Route 1, la carretera que circumval·la el país. Conductors que busquen estroncar ferides com si, al final de la ruta, es trobés de nou la casella de sortida de les seves vides.

A la deliciosa novel·la La mujer es una isla, d’Auður Ava Ólafsdóttir, la protagonista es llança a la Route 1 després d’un divorci, acompanyada d’uns peluixos i del fill d’una amiga. M’ha sorprès veure circular per aquella via també Axel Torres, el pulcre presentador de televisió les anàlisis fut­bolístiques del qual escolto amb atenció ­algunes nits, quan a casa meva ja tots dormen. Al llibre El faro de Dalatangi, narra el seu pas per l’illa, submergit en una crisi sentimental i de vocació, compartint volant amb un amic amb qui es discuteix contínuament, descansant en hotels de carretera, escoltant en bucle Sigur Rós i Antònia Font i assistint a partits de futbol de tercera di­visió, a la recerca d’una puresa que creu ­perduda amb la seva condició d’estrella ­televisiva en el món del futbol galàctic.

La lectura del llibre de Torres em remunta als matins de diumenge en què el meu avi Joan em portava al camp del Sants, que no aconseguia mai pujar a tercera divisió. Hi anàvem d’hora i, abans del partit del primer equip, vèiem tots els de les categories infe­riors. El primer dia, em va sorprendre sobre manera descobrir que el terreny no era verd, com a la tele. Al principi, em fixava ­sobretot en les entrades violentes, les ­puntades de peu, manotades, lesions i insults que no havia vist ni sentit mai de tan a prop i que esperava com si es tractessin de gols per comentar-los amb el meu avi, fas­cinat per aquells esclats de violència constrenyits pel re­glament.

Diumenge que ve, justament, el Sants es juga les seves possibilitats d’ascens en un partit davant l’Andorra, i al barri es contractaran autocars (encara que l’equip juga a ­casa, sempre ha estat nòmada, ha anat errant de camp en camp, i el d’ara als veïns els cau massa lluny). Sigui quin sigui el resultat, si ho aconseguim, tindré un pensament per a l’avi. I recordaré, no sé per què, que, una vegada, jo també em vaig perdre a Islàndia.