A simple vista, una melé, una de les jugades més icòniques del rugbi, pot semblar un caos de cossos entrellaçats sense sentit. Tot i això, a l'observar amb detall, un s'adona que aquell embolic d'extremitats, caps i torsos funciona com una sòlida màquina humana, en la qual totes les peces encaixen a la perfecció. Es tracta d'abraçada col·lectiva en la qual no sobra ni falta ningú. I en el qual cada jugador, en la mesura de les seves possibilitats, contribueix amb el seu esforç a un objectiu comú: agafar la pilota. Potser per això, el rugbi, un esport en el qual cada integrant exerceix un rol clau dins de l'equip d'acord a les seves característiques individuals, i en el qual la diversitat es converteix en fortalesa, és un dels més inclusius, especialment durant les etapes formatives.
“En el rugbi hi ha lloc per a tothom”, assegura Rodrigo, que té 10 anys i juga en el Club de Rugbi Sant Cugat (CRSC), un dels equips catalans amb més solera a nivell formatiu. “Poden jugar alts, baixos, grossots, flaquitos, noies, petits..., encara que sembli un esport una mica brut”, afirma el jove, que pateix d'espina bífida, sense que això li impedeixi gaudir del joc ni sentir-se'n un més dins de l'equip. “El rugbi no només li ha ensenyat al meu fill a gestionar la frustració que li causen les limitacions del seu cos i a enfocar-se en millorar allò que està al seu abast”, explica Laura, la seva mare, sinó que també li ha aportat normalitat a nivell emocional i social, perquè li ha informat un grup del qual assegui que forma, sense distincions de cap tipus”.
En el rugbi hi ha lloc per a todos: altos, baixos, grossots, flaquitos, petites, petits..., encara que sembli un esport una mica brut
Rodrigo(10 anys), té espina bífida i juga en el Club de Rugbi Sant Cugat
Aquest esport, amb més de 20.000 llicències federatives en categories formatives – un 65% del total -, no només integra des del físic. A gairebé qualsevol pedrera és comú trobar jugadors amb neurodivergències, com TDAH o trastorn de l'espectre autista (TEIA), que també es beneficien de la seva pràctica. “El rugbi m'ha salvat una mica la vida”, somriu Aarón, de 15 anys, amb diagnòstic de TADH associat a altres trastorns de conducta. “Soc una persona molt impulsiva, i els entrenaments i partits m'ajuden a canalitzar l'energia i agressivitat”, assegura l'adolescent, que juga en la Unió Esportiva Santboiana (UES), entitat pionera del rugbi al nostre país i referent en formació. “A classe em costa d'estar tranquil, però des que jugo al rugbi soc més disciplinat i relaxat”, admet el jove, que havia provat, sense èxit, altres esports anteriorment i, tot i això, avui és un dels jugadors més destacats del seu equip.
Lee tambiénRugby entre rejas: “Te olvidas de los muros”
“El rugbi és l'esport on encaixen els que no encaixen”, explica Dani López, director tècnic del CRSC. “És exigent físicament, però molt amable socialment, sobretot en edats primerenques, quan encara no és tan competitiu”, detalla el tècnic. “A nivell escolar, el nostre fill no s'ha sentit mai massa integrat”, explica Silvia, mare d'un jugador amb TEIA, també a la pedrera de l'UES des de fa tres anys. “Formar part d'un col·lectiu en el qual ningú no li jutja, on ha fet amics i se'n sent un més, li ha donat molta seguretat”, afirma. “No oblidaré mai la seva cara d'absoluta felicitat després dels primers entrenaments”, afegeix la mama, qui explica que el noi està tan integrat que, tret dels entrenadors, ni tan sols els seus propis companys no saben del trastorn.
No oblidaré mai la seva cara d'absoluta felicitat després dels primers entrenaments (...) Li ha donat molta seguretat
El fet que nois i noies competeixin junts ens empodera com dones, perquè posa en relleu les nostres habilitats i reforça la nostra autoestima
El rugbi també destaca com a referent en la integració de la diversitat de gènere. Els equips són mixtos fins als 16 anys, una cosa vistosa en un esport de contacte físic. “És la joia de la corona”, somriu Tomy García, responsable de l'àrea d'inclusió de l'UES. “Els equips mixtos generen espais on l'esforç i la cooperació premien sobre les diferències físiques i de gènere”, argumenta el tècnic. “El fet que nois i noies competeixin junts ens empodera com dones, perquè posa en relleu les nostres habilitats i reforça la nostra autoestima”, assegura Claudia Peña, de 20 anys, formada a la secció de rugbi del FC Barcelona i avui jugadora professional. “Si no hagués hagut de buscar recursos per compensar les meves carències físiques davant els nois, no seria la jugadora que soc”, reconeix. Encara que només l'11% de les llicències formatives - i el 20% del total - són femenines, García creu que aquests equips mixtos “trenquen estereotips i fomenten una visió més equitativa de les capacitats de cada un”.
“Són les mateixes jugadores els qui s'encarreguen de fer caure qualsevol prejudici o estereotip”, assenyala López. “Es col·loquen al mateix nivell que els nois i demostren que també destaquen en un esport que, històricament, s'ha considerat masculí”. Una cosa en la qual Peña coincideix. “Encara que no m'he trobat mai amb un ambient excessivament hostil, sí que he hagut de lluitar contra micromasclismes i demostrar constantment que les noies podem competir”, assegura la jugadora, que actualment milita en l'Harlequins FC, un dels equips femenins capdavanters de la primera divisió anglesa. “El repte és aconseguir que els dos sexes se sentin iguals, comprenguin les seves diferències i les respectin”, afirma López.
El rugbi m'ha salvat una mica la vida.. Soc molt impulsiu, i els entrenaments i partits m'ajuden a canalitzar l'energia i agressivitat
En el rugbi els equips són mixtos fins als 16 anys, una cosa vistosa en un esport de contacte físic
Els tècnics, majoritàriament exjugadors voluntaris, juguen un paper clau en la inclusió. “Es tracta d'atendre les característiques individuals de cada un i posar-les al servei de l'equip”, apunta García, encara que reconeix que “no existeix una recepta màgica” per això. “Cal intentar transmetre dos grans valors: respecto i humilieu”, explica. “Respecte a tot i a tots: àrbitres, rivals, companys, materials i instal·lacions. I humilitat per entendre que, més enllà de les habilitats i assoliments individuals, la feina col·lectiva sempre preval”.
Per a López, la mateixa natura de l'esport afavoreix la integració, perquè es requereixen jugadors amb diferents característiques i habilitats per cobrir les diferents posicions de joc. El tècnic afegeix, a més, que les formacions d'entrenadors a nivell federatiu, que cada vegada tenen més en compte la inclusió, ajuden a facilitar la tasca. “Des de la Federació procurem harmonitzar les diferents perspectives inclusives dels clubs i proposar un marc de feina comuna”, explica David Deosdad, responsable de rugbi inclusiu en la Reial Federació Espanyola de Rugbi (RFER), que ofereix cursos a entrenadors cada temporada.
La visió d'un esport més integrador ha portat diversos clubs a crear equips inclusius, on jugadors amb i sense discapacitat intel·lectual entrenen i competeixen junts. “Cal superar la visió de pel·lícules com Campeones, on tots els integrants de l'equip tenen discapacitat”, diu Michael Artiles, entrenador del Clan-Trust Rugbi International (TRI) de Cullera, a València, un dels gairebé 50 equips inclusius que hi ha a Espanya, i que expliquen amb prop de 500 llicències federatives. “L'objectiu és que a través de l'esport es generin vincles i relacions d'amistat entre jugadors amb discapacitat i voluntaris, de la mateixa manera que ocorre a qualsevol altre equip esportiu”. Per això, aquesta modalitat, molt més social, adapta algunes normes, a fi de garantir la seguretat de tots els participants. “Es tracta de permetre que qualsevol persona pugui practicar rugbi i enriquir-se amb els seus valors”, diu Ramon Salinas, president del Barcelona Universitari Club (BUC), entitat pionera en inclusió, amb més de deu anys d'experiència, i que compta fins i tot amb una secció de rugbi en cadira de rodes, que és un referent a nivell estatal.
“L'èxit seriosa aconseguir que tots els clubs tinguin una secció de rugbi inclusiu”, admet Deosdad. Tot i això, tant Artiles com Salines coincideixen que, malgrat el creixement -al desembre es va celebrar el primer Campionat d'Espanya oficial de rugbi inclusiu, organitzat pel BUC en col·laboració amb la RFER-, encara queda camí per recórrer. “Fan falta recursos per sostenir la base de voluntaris i crear espais on qualsevol persona, sense importar la seva condició, pugui jugar al rugbi”, conclouen els dos responsables.
En el rugbi, com bé diu Rodrigo, “hi ha lloc per a tothom”, perquè es tracta d'un esport que té molt a ensenyar-nos. Només cal tenir ganes d'unir-se a la melé, abraçar-se al company i estar disposat a posar l'espatlla. Però no per agafar la pilota, sinó per no deixar ningú en fora de joc.