El fitxatge de paper

Club amb tendència a la histèria i enemic declarat de l’anàlisi pausada, al barcelonisme només li faltava embolicar-se en el fitxatge més fabulós mai portat a terme, tota una novetat dins el frondós inventari de trets ­disparats al peu, per demostrar-se a si mateix que la seva malaltia no té cura. La directiva que presideix Josep Maria Bartomeu hauria pogut arrencar de soca-rel el problema amb antelació anunciant el seu rebuig absolut a reforçar-se amb un futbolista, Neymar, que se’n va anar a la francesa i denunciant l’entitat per impagaments, però una sèrie de motius el van arrossegar a fer el contrari del que la raó i la dignitat col·lectiva li recomanaven.

Diversos factors expliquen per què la junta, no sempre cohesionada al voltant d’aquesta qüestió, es va aventurar en l’intent d’una operació amb un alt cost (econòmic, si es feia; social, en qualsevol cas) i molt difícil. Repassem-ho. En primer lloc, per descomptat hi havia la motivació esportiva. ¿El club s’hauria fixat en un futbolista tan deslleial si els seus caríssims substituts, Coutinho i Dembélé, haguessin funcionat? Negatiu. L’insofrible gest malenconiós del brasiler davant qualsevol contratemps i el vol irregular del mosquit, davanter de potencial immens però despistat de mena, van portar al convenciment gradual que l’immens buit futbolístic deixat per Neymar només podria reparar-lo ell mateix. La calamitosa derrota a Liverpool, de ferida encara oberta ( a Bartomeu l’obsessiona la Champions), va començar a convertir un fitxatge fortament desaconsellable en una altra cosa diferent.

Els jugadors amb més galons del vestidor (en especial Messi, Suárez i Piqué, esperonats al seu torn per un Neymar desesperat) van empènyer amb força perquè el vell amic tornés a casa, com si els importés menys que als altres que aquell mateix company els hagués deixat penjats dos anys enrere. També van bufar a favor del fitxatge els grans patrocinadors, entre els quals Nike, que vesteix Neymar però no té en nòmina ni Messi (Adidas) ni Suárez ni Griezmann (Puma), així com el departament de màrqueting del club per unanimitat, que va assaborir al seu dia els avantatges de comptar amb el brasiler per tancar contractes a tots els continents. Fins i tot futurs grups d’inversors interessats a incorporar-se a l’ Espai Barça van aixecar les celles en senyal d’alerta i interès.

A més a més, hi va haver un últim motiu, aquest d’ abast més emocional, favorable a tornar a portar el davanter: la por que acabés al Reial Madrid. Encara que es pugui considerar matèria menor o superada, la guerra continua latent i ho ha estat en aquest afer fins ahir a la nit a les dotze. “Si no ve al Barça, almenys que es quedi a París”. La imatge de Neymar triomfant al Bernabeu provocava pànic i s’ha evitat. Erosionar la imatge del club, amb directius i executius anant fins a dues vegades a París fent més soroll que una banda de música valen­ciana, ha valgut la pena. Això ­creuen.

La directiva ha vist erosionada la seva imatge i ha malgastat energia en una operació improbable

Si l’interès era tan real, per què el FC Barcelona no ha fitxat Neymar? Simplement perquè no ha pogut. A falta de tresoreria (el gruix de la inversió esportiva se la van emportar Griezmann i De Jong, tots dos planificats amb temps), les ofertes no van satisfer la propietat qatariana del PSG, un club que d’altra banda no ha amagat mai que prefereix altres destinacions per al seu rei esgarriat i capritxós. Existeix una nova rivalitat Barça-PSG, forjada en anteriors abordatges també inútils ( Marquinhos i Verratti), elevada després de la i contaminada definitivament amb el cas Neymar. Bartomeu, reunit amb la seva plana major econòmica i esportiva, va dissenyar fórmules imaginatives que passaven per pagaments en diferit o intercanvi de jugadors, però en el primer cas no es va immutar el PSG, i en el segon, es van negar els ju­gadors.

Parlant de contaminació, el fitxatge de Neymar deixa certa brutícia en l’àmbit intern, pel descobriment públic de l’asimètrica relació de forces entre la directiva i les vaques sagrades, i pel menyspreu de futbolistes (ells ho interioritzen així, sempre consentits) que s’han vist embolicats amb paper de regal sense donar el seu consentiment.

En general l’entitat desprèn una sensació de desconcert i falta de patró clar. No hi ha lloc que ho expressi millor que el de director tècnic o mànager, una cadira elèctrica amb Bartomeu sobre la qual s’han assegut Andoni Zubizarreta, Robert Fernández, Pep Segura i Éric Abidal, en espera que Carles Puyol acabi d’esfullar la margarida des de la seva casa de l’ Empordà. Es va fer saber que l’única solució posttrauma d’Anfield passava per promoure una sacsejada revolucionària en el previsible onze inicial, un camí coherent que l’intent per fitxar Neymar desmentia categòricament: quina transformació pretens fer recuperant per a la davantera l’antic règim, el mateix trident de fa cinc anys, amb el seu innegable i indomesticable poder intern?

Curiosament, Ernesto Valverde, home de club, sí que ha obeït la consigna. Les seves alineacions han estat agosarades i la seva aposta pel planter, aplanada per les baixes, insòlita. Així doncs, per què la sensació és de tedi general amb només tres jornades disputades? Possiblement perquè part del barcelonisme va perdre la pa­ciència emboscat entre les fanàtiques i esgotadores discussions de les xarxes socials (olla de grills versió 2.0), esgotat pel serial Neymar i incapaç de fer costat a un entrenador que no troba la manera de reanimar un club amb tendència al xivarri i la depressió.

És un gran contrasentit proclamar la renovació de la plantilla i alhora reagrupar el trident

I Neymar? Pretén que sentim empatia per ell, quan l’última imatge que li hem vist ha estat vestit de monjo en un cameo per a La casa de papel. El seu perso­natge es diu João i deixa anar:
“A mi no m’agraden ni el futbol ni la festa”.