Franco, adeu
El president Torra pot estar content. Dels 21 punts que va presentar a Pedro Sánchez, n’ha aconseguit un: el començament de la “ desfranquització” d’ Espanya. Aquest matí, si el temps no ho impedeix, les restes de Francisco Franco Bahamonde sortiran del Valle de los Caídos per ser enterrades molt a la vora del palau on va viure, va governar, va ser complimentat, va signar penes de mort i va imposar la seva voluntat durant quaranta anys. La casualitat ha fet que l’empresa que aixeca la làpida de 1.500 quilos es digui Hermanos Verdugo, i Juan Carlos Monedero va comentar: “Sembla un acte de justícia històrica”.
La veritat és que el desnonament de Franco ha costat molt de temps. Es pot dir que s’ha aferrat a la seva sepultura gairebé tant com al poder. Hi va haver apostes per encertar si aguantaria més que Sánchez al govern. Es va fixar la data del 10 de juny i va caldre renunciar-hi a causa del cúmul de recursos presentats. Hi va haver viatges de Carmen Calvo –a qui un locutor de TVE va anomenar “vídua de Franco”– al Vaticà, discussions sobre els honors que hauria de rebre qui va ser cap de l’Estat i polèmiques sobre la seva destinació, fins que una decisió del Suprem, que no només fa sentències sobre el procés, va donar via lliure a l’exhumació. Sánchez va cantar victòria amb solemnitat: “Ha estat un triomf de la democràcia”.
L’independentisme continuarà veient el fantasma del dictador en qualsevol decisió datada a Madrid
Ara El Pardo torna a ser lloc de culte per al franquisme residual, i potser figurarà en la ruta dels seus pelegrinatges a la colònia de Mingorrubio. Un amic d’aquest cronista, que hi té un restaurant, es planteja ampliar-ne les instal·lacions. El Valle de los Caídos queda allà, potser sense monjos benedictins, mentre el Govern espanyol i els gestors de la memòria històrica decideixen què es fa amb un monument tan singular.
La qüestió política és la següent: es desenterra Franco i en aquest país no ha passat res. Ni s’han convocat grans manifestacions ni s’ha commogut cap estructura. Les seves víctimes i detractors han tingut l’oportunitat de desfogar-se en els seus escrits i a les televisions. Per al Valle de los Caídos ha estat un fenomen turístic. Als franquistes més loquaços els han entrevistat i també han tingut l’oportunitat d’enaltir el seu règim. Tot plegat, amb llibertat i una calma notable. Diuen que el creixement electoral de Vox es deu a la seva oposició al trasllat de les restes de Franco, però no està demostrat: potser l’ajuden més els esdeveniments de Catalunya, ja que aquesta mena de crisis no beneficien l’esquerra a l’ Espanya més profunda. No sembla que el PSOE, després de la valentia de la parella Sánchez-Calvo, n’obtindrà una alta rendibilitat, malgrat l’ajuda del calendari.
I una esperança: a veure si aquestes eleccions són les últimes en què s’utilitza el nom de Franco. És que no hi ha hagut ni una cita electoral des del 1977 que aquest nom no fos present. Amb tot, faig una aposta: l’independentisme continuarà veient el fantasma del dictador en qualsevol decisió datada a Madrid.