‘Vente pá Madrid’
Una de les anàlisis més clarividents sobre el present d’Espanya que he llegit els darrers temps és Madrid: capitalidad, economía del conocimiento y competencia fiscal . Aquest document l’ha elaborat el Laboratori d’Anàlisis Públiques, creat el 2018 en col·laboració amb la Generalitat Valenciana. Fa pocs dies ens en va parlar en Salvador Enguix i el document complet està penjat al seu article a l’edició digital d’aquest diari. L’estudi dirigit pels professors Francisco Pérez i Ernest Reig substancia d’una manera inqüestionable allò que Pasqual Maragall va profetitzar al mític “Madrid se va” de febrer del 2001. No és que entre el 2001 i ara ningú s’hi hagués fixat. Des de la nota del Cercle d’Economia El papel del Estado en el mantenimiento del equilibrio económico y territorial en España (octubre del 2011) fins al llibre Barcelona, Madrid y el Estado (2019) de Jacint Jordana i amb l’Estatut d’Autonomia (2006) com a pedra de toc, no han estat pocs els qui han entès la profunditat d’allò que estava en joc. Aquesta ha estat la gran batalla política que s’ha produït a l’Espanya del segle XXI i és innegable que Madrid l’ha guanyada per golejada.
Els resultats ja es poden quantificar. La Comunitat presidida per la incompetent Isabel Díaz Ayuso és la regió espanyola amb un nivell de renda més alt per habitant: 35.000 euros (un 36% de la mitjana nacional). A Madrid, de cada 100 treballadors, 45 treballen en ocupacions altament qualificades. El 44,5% de les 1.000 empreses més grans d’Espanya tenen la seva seu a Madrid. Però, en canvi, aquestes representen el 56% dels ingressos que obtenen el conjunt de les grans empreses. A l’informe s’analitzen 109.422 licitacions del Sector Públic Estatal. El 72% d’aquestes les fan organismes instal·lats a la Comunitat de Madrid, però l’import de les licitacions que fan ascendeix al 87%. Potser els grans contractes s’executen a d’altres regions, però es gestionen des de Madrid. En aquest punt la conclusió de l’informe és demolidora: “La falta de neutralidad territorial de las decisiones económicas del Sector Público Estatal es innegable”.
La dinàmica d’acumulació de poder s’ha fet sense necessitat de modificar cap ordenament constitucional
Madrid se n’ha anat gràcies a la política, però no només. És una qüestió de diners i de talent i cada vegada ho serà més perquè a l’economia del coneixement –que és l’economia del millor futur– una cosa i l’altre van aparellades. Més dades. El 21% de les ocupacions qualificades d’Espanya es concentren a Madrid. No és estrany, per tant, que la capital imanti intel·ligència de tot el país. Per això una cinquena part de les persones que hi treballen abans residien a una altra comunitat. Així es buiden, abans que res, les Castelles. Per això mateix el percentatge de població amb estudis universitaris a Madrid (un 40,9%) és substancialment superior que el de la mitjana espanyola (30,8%). A efectes pràctics: si ets un universitari prometedor, indefectiblement, és molt probable que tinguis com a meta instal·lar-te a la capital perquè és allà on són els centres d’investigació més punters i més ben finançats per l’administració central (com ara el CSCI o l’Instituto de Salud Carlos III).
La suma de grans empreses, centres de recerca i l’alt funcionariat crea les xarxes professionals més atractives: n’hi ha més que a les altres regions, permeten ascendir més i sobretot cobrar molt més. Aquesta dinàmica d’acumulació de poder –de talent i de riquesa– s’ha fet sense necessitat de modificar cap ordenament constitucional. Però s’ha lubricat impulsant una fiscalitat que beneficia, sobretot, els contribuents de major renta i riquesa. I que alhora permet atraure un determinat tipus de població nova: contribuents amb nivells alts de riquesa acumulada i joves amb elevat nivell educatiu i adquisitiu. Uns i altres tenen capacitat de contractar sanitat privada i portar els seus fills a l’educació privada. No són víctimes, per tant, de la degradació dels serveis públics. I són els qui ara en depenen, les classes populars, les que a Madrid mateix revelen l’angle mort d’un model d’acumulació de riquesa que ara evidencia els seus egoismes i les seves mancances.
Aquí és on som ara. Dir que Madrid se n’ha anat és una simplificació que cal matisar. Durant les darreres setmanes, amb els confinaments dels barris pobres i la reacció populista dels carrers adinerats, s’ha vist clarament. D’acord que “Madrid es España dentro de España”, però no tots els madrilenys són iguals. Qui se n’ha anat, per ser més exactes, són unes determinades elits. Cada vegada són més nombroses i no és casualitat que segueixi creixent el seu nombre. Les capitals globals han tingut aquesta capacitat de captació de talent i de riquesa i per reforçar-ho a Madrid s’ha fet una política de dúmping fiscal orientada a consolidar aquesta dinàmica. Però donar per bona aquesta inèrcia, que té com a principals víctimes la ciutadania amb menys ingressos de la Comunitat, implica acceptar amb passivitat un problema d’Estat. Aquesta consolidació d’una dinàmica de desequilibri pel que fa als centres de poder, progressivament concentrats a la capital, està generant una tensió institucional que no fa altra cosa que anar degradant la mecànica de l’Estat de 1978 fins a fer-lo més i més ineficient.