Menys banderes i més governar
Tornen avui les banderes al vent, el dia de la pàtria i la gentada, encara que d’altres diran que és una jornada bonica, cívica i exemplar. No lamentaré que la Diada ja no sigui de tots, perquè, francament, mai no la vaig fer meva. No disposo dels ressorts imprescindibles per celebrar la Diada (o el Dotze d’Octubre).
El que sí que era meu –i ja no– era un sentiment d’orgull de ser ciutadà de Catalunya, perquè prevalien valors laics, racionals i europeistes, atacats aquests anys pels qui tant diuen estimar-la, a la manera de “la vaig matar perquè era meva”. El resum és senzill: menys Catalunya –com a coartada– i més governar, perquè el segle XXI transcorre molt veloç i ja són set anys als llimbs. Sense govern però costejant-ne un –bé, ara dos!– i a preu d’or. Aquesta Catalunya em resulta lletja. Jo respecto que l’independentisme aspiri a materialitzar el seu ideal, l’inacceptable és que triï vies sense sortida per contràries a principis universals: el respecte a la llei és sagrat i el dret a l’autodeterminació només el reconeix l’ONU a les colònies. Punt. No vam ser mai colònia. Recorden l’esperit emprenedor català, que desconfiava de la burocràcia ministerial i els funcionaris de la Meseta del cortadito ? No vam tenir mai tants despatxos, subdireccions i prebendes, just quan el marc global permet alleugerir qualsevol administració. El processisme és el modus vivendi i Catalunya s’ha omplert de xiringuitos . No hi ha Estat propi però sí “estructures d’ Estat ”. D’ Estat amb ínfules! La república no arriba però quan arribi tot serà al seu lloc, des dels recomanats i col·locats fins a aquestes ridícules ambaixades –res a veure amb les més de 40 oficines comercials de la Generalitat al món– o el formidable aparell de propaganda que va enganyar sobre la UE i el reconeixement i avui malda afanyós per maquillar el procés: un gran nyap polític. Com es pot exigir més finançament si s’administra tan malament el que es té? Aquest hauria estat un dubte típic de Josep Pla, pertinent, higiènic i assenyat a la Catalunya d’abans... De la modernitat europeista al carlisme amb xarxes digitals (carlisme a la fi). De la filosofia del pacte –mediterrani i rendible– als desafiaments puerils. Quan figures de l’independentisme admeten que van subestimar l’ Estat , penso: amateurs com aquests no se’n mereixen un! La Catalunya del mestissatge mira avui els cognoms de cadascú. O veu el castellà com una enutjosa herència. El mèrit és irrellevant a l’hora de tenir un càrrec públic. Coexistim , perquè queda educació –un valor molt català–, però encara ens encolomen lliçons de superioritat amb els presos. Catalunya perd empenta i cartell, i el que perdrà. Ja s’aprecia un efecte del desgovern –la inseguretat a Barcelona–, i n’arribaran d’altres.
Menys Catalunya –com a coartada– i més governar, perquè el món vola i ja fa set anys que som als llimbs
No ens odiaven, ens admiraven...