El món està desballestat: una pandèmia mundial que mai s’acaba, un conflicte bèl•lic al si d’Europa que amaga amb transmutar-se en III Guerra Mundial, altres guerres oblidades i sostingudes en el temps, la crisi econòmica i energètica, l’inexplicable empresonament i aïllament del periodista Pablo González a Polònia… I resulta que el coronavirus ens havia fet millors persones! Quina broma.
Bandera de argelia en la Embajada de Argelia en París, Francia#{emoji}13; 19/03/2022
La qüestió és que la Història sempre ha jugat a repetir cicles. Si no em creuen, lligen els articles de Joan Fuster que cada diumenge publica La Vanguardia, amb reflexions del tot vigents. O entren virtualment en alguna hemeroteca, o visiten-la presencialment. Agafen un diari de fa cent anys i miren què contava la premsa un segle enrere. Els assegure que l’exercici és molt interessant i esclaridor del món present.
Com a fan confessa de Blasco Ibáñez, per al meu exercici he triat el diari fundat per ell, El Pueblo. M’he capbussat a l’exemplar del 25 de març de 1922. I en les seues planes m’he trobat informacions i reclams sobre Rússia i el Marroc. En primera ja apareix una crida als obrers valencians i als cercles republicans per fer una mena de recaptació (subscripció) per “socorrer a los rusos que mueren de hambre”.
Com a fan confessa de Blasco Ibáñez, per al meu exercici he triat el diari fundat per ell, El Pueblo. M’he capbussat a l’exemplar del 25 de març de 1922. I en les seues planes m’he trobat informacions i reclams sobre Rússia i el Marroc
Si passe a la segona plana, sota el titular de “Suscripción para los hambrientos de Rusia” s’informa sobre una funció benèfica al Teatre Principal de València, organitzada per estudiants. I també es parla del míting pro-Rússia on participa un jove lletrat anomenat Álvaro Pascual Leone. I ací els conte un secret: ell igual encara no ho sabia, però quatre anys després, seria el marit de la primera dona advocada col•legiada a Espanya, la valenciana Ascensión Chirivella.
Secret contat, ens ressituem en aquell 25 de març de fa un segle i la campanya prorussa en el diari republicà. Rússia havia passat de la revolució del 1917 a una guerra civil, amb les calamitoses conseqüències per a la ciutadania. El més curiós de tot, encara per publicar perquè estava per succeir, és que el 30 de desembre del 1922 naixerà la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), formada per Bielorrúsia, Ucraïna i la República de Transcaucàsia que integraven Armènia, Azerbaidjan i Geòrgia. Ara, passats cent anys, l’actual guerra a Ucraïna i les ànsies de Putin d’agafar un DeLorean bèl•lic per recuperar l’URSS són un déjà-vú.
D’altra banda, Espanya patia el desastre de la guerra del Rif al Marroc. I la crònica madrilenya del periodista Arturo Mori, també a la primera de El Pueblo, és molt il•lustrativa sobre el govern d’aleshores: “Ya lo sabemos. El Gobierno no quiere, no debe, según confesión suya ser explícito en el problema, mejor enigma, de Marruecos. Como el otro. Como decía Cierva. Este es el cuento de nunca acabar”.
Cent anys després, el Sàhara Occidental és “el cuento de nunca acabar” de les relacions d’Espanya amb el regne marroquí, i ara potser amb Algèria. Mentrestant, el Govern actual intenta tirar balons fora i dir que atendrà les resolucions de l’ONU.
Cent anys després, el Sàhara Occidental és “el cuento de nunca acabar” de les relacions d’Espanya amb el regne marroquí, i ara potser amb Algèria.
Veuen com no hem canviat tant? Veuen com els i les periodistes continuem contant què, qui, quan, on i per què passa? I com de necessari és contar-ho. En passar un segle, segur que algú escriu que estem per un estil. Jo no ho llegiré, però de fer-ho tindria clar que tornem al pic i a la vall d’un cicle, que no aprenem i que, malgrat canviar els noms dels actors de la Història, els fets mantenen la pauta.