La platja de la Malva-rosa és una de les finestres al món que té València per a mirar i perquè la miren. Blasco Ibáñez ho sabia i des de la terrassa de la seua casa a la platja, a l’aixopluc del sostre magníficament suportat per les cariàtides, gaudia de tan meravellós escenari.
És en eixa platja on també tenia un xalet de planta baixa el meu besavi, Enrique Cardona Alcaraz, periodista però en els antípodes polítics de Blasco. Ambdós, segons em contava de menuda la meua àvia Elisa, mantenien una relació cordial.
Retrato de Vicent Blasco Ibañez
La culminació de Blasco com a periodista va ser fundar i dirigir el diari El Pueblo. El meu besavi fou redactor en cap d’El Regional i després redactor en el Diario de València, a més de dedicar-se a la fotografia d’art i, en alguna ocasió, al fotoperiodisme.
Dos maneres molt diferents de viure el periodisme i la política: el republicanisme enfront del tradicionalisme regionalista. Però, malgrat la rivalitat ideològica i mediàtica, sempre el bon tracte i el respecte surant per damunt de tot. Qüestió difícil en un temps on de vegades tot es resolia a tirs.
A cadascú la vida el va dur per camins molt diferents. Fins que el 1921 coincidiren de nou per l’homenatge de la ciutat al Blasco Ibáñez escriptor. Poques veus en la professió dissentien sobre la pompa prevista. La més cridanera en l’univers periodístic d’aquell any, la del Diario de València.
Però una vegada exercit el dret a l’enrabiada, els del Diario assumiren el consens de la societat valenciana, i del gremi, en els honors a Blasco Ibáñez.
La ciutat se’n va bolcar totalment. I la professió periodística, també. La desapareguda Asociación de la Prensa Valenciana, de la qual el meu besavi també n’era soci fundador, va nomenar Vicente Blasco Ibáñez president honorari i li va dedicar una correguda de bous amb Dominguín, Méndez i Granero al cartell.
Fins i tot, els senyors de la premsa, perquè l’associació encara era un club d’homes, organitzaren un acte al Teatre Principal de València on Thous, el president, va llegir la crònica ‘La barca de los viejos’, escrita per Blasco Ibáñez. Com no, els periodistes aplaudien la fama escriptora del col·lega remarcant el seu vessant periodístic.
La qüestió és que, després de morir i amb el pas del temps, Blasco Ibáñez es va quedar orfe de la memòria que li hauria pertocat. I per què? Doncs, perquè València no se’l mereix, com explicava de manera encertadíssima Salva Enguix.
A més a més, la professió també fou còmplice de menystindre al periodista i escriptor valencià. Tal volta, i com funcionem a colp d’aniversaris, ara és el moment de saldar el deute amb una de les figures valencianes i universals del periodisme més combatiu, el periodisme de denúncia social que no es plega a cap classe d’interessos. Blasco Ibáñez era el periodista empàtic amb la societat que descrivia, en la línia que R. Kapuscinski al mateix segle XX resumiria en ‘Els cínics no serveixen per a este ofici’.
No tenim cap excusa. Reivindiquem i mantenim la memòria del llegat del Blasco Ibáñez periodista, aquell que feia del periodisme la seua tribuna per evidenciar els abusos cap als més vulnerables i des d’on assumia la circumstància de ser la pedra en la sabata del poder. Fem-ho ja i no esperem, d’ací a set anys, al centenari de la seua mort per entonar un altre mea culpa.