Debate sobre el estado de la nación

Ahir va ser l’aniversari del falliment del valencià genial Luis Sánchez Polack. Ara faran vint-i-dos anys que ens deixà l’incommensurable Tip, indiscutible estrela de l’irrepetible debat al voltant de l’estat de la qüestió que totes les setmanes convocava sessió plenària Luis del Olmo a les ones radiofòniques de Protagonistas. Tot un akelarre ben berlanguià a dia de hui quasi superat per la crua realitat sociopolítica que ens envolta. Quasi.

Debat al voltant de l’estat de la nació que hui rebatejaríem com de les nacions, seguint les indicacions del ministre de facto Iceta. Segons declarà el novíssim ministre federalista a les acaballes de 2019 som huit nacions hispàniques a l’Estat, a saber... Galicia, Aragón, Comunitat Valenciana, Balears, Canarias, Andalucía, Euskadi i Catalunya... atenent als seus propis Estatuts d’Autonomia on es reconeixen com a nacionalitats històriques. Per a completar el mapa, ens falten Nafarroa i Castilla i ja tenim el ple al deu. Las Españas.

Uns Estatuts d’Autonomia que sistemàticament són obviats per tots aquells que se´ls omple la boca de constitucionalisme, però que agredixen impertèrritament a eixes lleis orgàniques estatals que formen part del corpus constituent per antonomàsia. Coses de la praxi política líquida, unívoca i constrenyida. L’aposta per l’autogovern, la subsidiarietat i el pactisme és cosa vuitcentista, sembla ser... Puix que vixquen lord Bayron i Oscar Wilde. Vítol!

Esta setmana l’acabarem amb les enèsimes eleccions catalanes. Des d’ací tot el meu menut suport a l’amic David Bonvehí i la seua candidata a la Presidència de la Generalitat de dalts Àngels Chacón. El Partit Demòcrata (PDeCat) representa la vertadera herència de l’extinta Convergència Democràtica de Catalunya, columna vertebral de la catalanitat que durant quaranta anys ha ocupat l’eix central i centrat de la política catalana i espanyola. I si algú li interessa, si poguera exercir el dret al vot este diumenge 14F agarraria la papereta de la Chacón, telefonant abans a l’encertat Ramón Espadaler per a raonar-ho ben bé amb ell.

Catalanades a banda, que sempre se’ns acusa als valencians conscienciats que a tota hora estem mirant no a Cuenca, sinó cap al nord pèrfid... podríem enumerar succintament tot allò que ens pot afectar als bons valencians els resultats electorals d’esta setmaneta. Juan Carlos Ferriol al diari degà Las Provincias ho anunciava ahir mateix... reforma del finançament autonòmic i corredor mediterrani. Posada de llarg d’eixa interessant aliança establida pel President Puig, exercint de baró territorial màxim al socialisme espanyol i actuant primus inter pares amb el PSC d’Illa i Iceta. Eixa aposta per l’Arc Mediterrani del valencià Rafael Lluís Ninyoles o del català Ernest Lluch, eixa Commonwealth Mediterrània del valencià Josep Vicent Boira o del català Enric Juliana.

Una aposta pel joc dels contrapoders per mirar econòmicament a la cara al forat negre madrileny des de la ribera mediterrània, sempre fent costat junt les Balears i Murcia. Un referent determinant per atraure inversions públiques i lideratge de discurs cap a una desitjable nova concepció estatal basada en la pluralitat i la cogovernança. Valencianitzar l’Estat és allò que vol conceptualitzar el President Puig, allò mateix que intentà Miquel Roca o Josep Antoni Duran i Lleida ara fa unes dècades, això sí canviant-li el gentilici... Sort President!

Ahir també el mestre Xavier Ribera ho explicitava directament: els valencians formem part de l’Arc Mediterrani hispànic, eixa potent Euroregió que hauria de ser i actuar. Un entramat que comença a La Junquera i acaba a Algeciras, amb un nucli central de territoris confederats de l’antiga Corona d’Aragó, sempre copartícips de reivindicacions històriques i d’identitat pròpia. Víctimes solidàries de l’etern contenciós per a resoldre els greuges provinents d’enllà la M-40. Tota una ferma lògia que hauria de cristal•litzar per combatre al politburó mesetari. Tots hispànics.

I de cara al regat curt dotar de contingut contra l’anàlisi que fan darrerament els brillants referents populars alacantins Mazón i Margallo, entestats en dinamitar allò dels cant de sirena del PSPV en nom de la inestimable col.laboració del nord i el sud del riu Sènia, però fent servir arguments caducats i tramuntans de tel•lúrics països innombrables per estes latituds. Tot allò està ben superat pel cap i casal i el seu hinterland, el qual representa a la meitat de la població del país dels valencians. I per higiene política són debats acabats que massa han sagnat a certs valencians ben i mal pensats, i que d’una volta per totes han de ser oblidats. Això sí que és nova política valenciana.

Com afegiria el visionari Tip: no sé si cortarme las venas o dejármelas largas. Que de tot allò ens pillen confessats, amb l’acte de contrició i els dolor pels pecats ben complits. Amén.