“Podent triar, el meu avi va triar Hitler i els seus crims”
Tinc 55 anys. Vaig néixer a Soc advocat penalista i escriptor. Estat civil, fills? No responc a això. Política? Estat de dret i llibertat individual. Creences? No. El millor de la meva vida és... escriure! Què determina que acabis per convertir-te en el que ets avui?
Càstig
Tots venim d’alguna guerra, i Ferdinand von Schirach més que ningú. El seu avi tenia 25 anys quan Hitler el va designar cap de les Joventuts Hitlerianes, i després governador de Viena (fins al final de la guerra, amb 38 anys). Al judici de Nuremberg va declarar: “La joventut alemanya és innocent. És culpa meva haver educat la joventut alemanya en la fe en Hitler, l’home que vaig jutjar irreprotxable i que va resultar ser un assassí de milions d’éssers humans”. No m’estranyen els títols dels magnífics llibres del net: Crims (guanyador del prestigiós premi Kleist), Tabú , Terror , Culpa... I, ara, Castigo (Salamandra), un grapat de relats esmolatscom bisturís de gel.
Porta al canell un vell rellotge Pathek...
El vol veure? Tingui...
Oh, és molt bonic i antic... Del seu pare?
Sí.
Tingui. A què es dedicava el seu pare?
Dirigia l’empresa familiar. Ningú de la meva família no va treballar mai massa... Jo vaig créixer en mansions amb jardiners, porters, cuiners, cambrers, servents...
Que bé, oi?
No. Els meus pares no van jugar amb mi. Ni em van portar mai al parc amb altres nens. Em sentia molt sol i avorrit.
He llegit que el seu avi patern, Baldur von Schirach, va ser un jerarca nazi...
És veritat. Va ser condemnat a Nuremberg el 1945 i empresonat a Spandau fins al 1966.
Va ser cap de les Joventuts Hitlerianes.
Al judici, penedit, es va autoinculpar d’haver adoctrinat la joventut alemanya en favor de Hitler i del seu Estat racista.
I l’exculpa, vostè?
No. El meu avi va ser culpable. Podent
triar un altre camí, va triar Hitler i els seus crims.
Malgrat tot... continua sent el seu avi.
Sí, però el vaig tractar poc: va ser excarcerat quan jo tenia dos anys, i en tenia nou quan va morir.
Quina conducta del seu avi hauria aplaudit?
La d’haver defensat la dignitat humana individual. I més sent de família aristòcrata: s’hauria d’haver autoexigit més altura moral. Altres alemanys sí que ho van fer.
El va marcar això?
Més encara em va marcar la solitud. Vaig estar en un internat, i m’asseia sobre el mur que l’envoltava, apartat, i observava i llegia...
Des de quan va voler escriure?
Amb 14 anys vaig dir a la meva família que seria escriptor. Em van desaprovar: “Acabaràs agonitzant de tuberculosi en un soterrani llòbrec!”, va ser la predicció que em van fer.
Doncs el veig la mar de bé, ara.
Deu ser que els vaig obeir: vaig estudiar Dret. No m’interessava gaire... tret del dret penal. I em vaig convertir en advocat penalista.
Què li va interessar del dret penal?
El paper de l’albir i la culpa, i aquí topes sempre amb una qüestió fonamental...
Quina?
Què determina que et converteixis en el que ets? Què et determina a fer el que has fet?
Té respostes?
Aproximacions, segons cada cas que he defensat: després han inspirat els meus relats...
Posi’m un exemple dels seus casos.
Sent molt jove em vaig encarregar de la defensa de funcionaris del Politburó de l’RDA inculpats d’espionatge...
Em referia a un que el commocionés...
M’interessen detalls insignificants... Hi ha un banc del parc, hi passo per davant sovint, i l’altre dia vaig veure un alcohòlic amb el cap girat enrere, amb la boca molt oberta...
Mort?
Això vaig pensar. M’hi vaig acostar, el vaig tocar. I va tornar per si mateix i em va dir: “ Ja-no-tinc-més-pell”. Se’m va quedar gravada la frase, no sé per què...
Creu en el destí?
Si en dius així de la cadena de múltiples decisions, conscients i inconscients, que has anat prenent fins a arribar al teu present...
Fins a un banc d’un parc...
Seria una desgràcia per a mi, però... i si és el súmmum de la llibertat per a aquell home?
Pot ser, pot ser...
Un pot cometre un error i després redreçar-lo. Rarament és un únic fet singular el que et porta fins al teu present.
El bé i el mal, què són?
Convencions socials mudables: hi ha conductes morals o immorals segons cada època. Vendre gra abans de collir-lo va estar penat, i avui és la base de l’economia!
Assassinar sempre estarà malament.
Alguns neurocientífics afirmen avui que no existeix el lliure albir, de manera que fins i tot un assassí podria ser inimputable...
Ah, doncs fora jutges, visca la jungla.
Mantenim una ficció de justícia per poder conviure. O vostè em prendria el rellotge.
No ho faria mai, això!
Ah, disposa d’aquell bri de decisió individual lliure, un semàfor vermell intern... Que, en cas d’observar-lo, faria superflus els jutges.
Si no se’l saltés mai ningú, perfecte...
Si arribes a casa i veus el teu amor al llit amb algú... sents impuls de matar... però sempre et queda un bri de llibertat per refrenar-te!
El seu avi Baldur... no es va frenar.
El meu avi no va activar el ressort últim de la seva consciència per apartar-se del crim: va triar el camí del crim de manera conscient i sostinguda en el temps. Va ser culpable.
No pesa en vostè tant de crim?
Doncs... sí. Sí. Després de vint-i-cinc anys d’exercici com a penalista, ho he deixat.
Com ha anat?
Em va afectar retrobar un amic d’infantesa de l’internat, un home ric: se sentia culpable.
Per què?
Després de discutir una nit a casa amb la seva dona, ella va sortir a fer un volt per Central Park... i dos homes la van assassinar.
No va ser culpa del seu amic!
L’hi vaig dir... Dies després... es va suïcidar.