Llibertat

Els presidents passen, Cuní sempre hi és. Avui compleix 1.000 programes al capdavant de 8 al di ( 8tv), programa que ens ajuda a entendre què està passant. Cuní ha aconseguit que els nostres polítics el temin tant com el necessiten, perquè pregunta el que cal preguntar, i la seva credibilitat creix cada dia.., i amb ella l’audiència: va començar el 12 de setembre del 2011 i avui el seguim una mitjana de 400.000 teleespectadors (de 19.30 h. a 22.30 h.). Respon a les meves preguntes amb ardor, i m’admet que la feina ha estat la seva psicoteràpia després d’una jovenesa de repressions socials, religioses i polítiques. El seu propòsit és la llibertat.., i els seus seguidors ens en beneficiem!

Des de quan li agrada comunicar?

Hi ha un enregistrament meu en una cinta de casset, amb cinc anys: “Jo també vull ser capellà, dir missa i predicar...”, vaig recitar. Llegia l’epístola a missa, i escoltava la ràdio sota el coixí.

Un còctel...

...explosiu, sí: també volia ser Perry Mason, i vaig començar a estudiar Dret... Però als 16 anys em vaig ficar a la ràdio...

Quantes hores de vol porta?

Trenta anys de ràdio en directe, unes 40.000 hores, més 15.000 hores de televisió més en directe.

Que ara li deu sortir sense pensar.

No: els primers cinc minuts en pantalla amaro la camisa de suor, pels nervis.

Alguna cosa haurà après a hores d’ara.

Sí, a tractar els poderosos sense temor reverencial, com un més.

Se’l veu molt distès, és cert, i s’agraeix!

Els poderosos també ho han notat, i bé que em fan arribar subtils reprovacions...

Doncs s’ha guanyat vostè credibilitat.

A més crisi, més periodisme! Consisteix a explicar a la gent el que li passa a la gent, i ava­luar el poder. Jo em crec de debò que aquesta feina és un servei públic!

En un mitjà privat.

Als mitjans públics, per desgràcia per als seus excel·lents professionals!, els llasta la pugna dels polítics per controlar-los.

Quina floreta de l’audiència agraeix?

Una senyora xinesa, en un ascensor, em va dir l’altre dia: “Jo veule la tele amb vosté totes nits, senyol Cuní”. Això és bonic.

Defineixi la proposta de 8 al .

Plural. Rigorosa. Propera. Senzilla.

Senzilla?

Que li entri fàcil al teleespectador, sense patir la complexitat que hi ha darrere.

Propera.

Parlar-li a la gent com parla la gent.

Rigorosa.

No donar per cert res sense contrastar-ho.

Plural.

Va amb la meva manera de ser, no puc evitar-ho!: sóc Balança, i fins i tot necessito contrapesar-me a mi mateix!

Què vol dir?

Si faig una pregunta que sembla proindependentista, necessito fer-ne una altra que sembli prounionista! Pregunto posant-me a la pell de diferents persones. Sóc així!

Descol·locar-nos és el seu secret?

Ningú no sap què voto. Ni jo, una vegada...!

Perdó?

Dubtava entre dues opcions i vaig anar a votar amb dos sobres a la butxaca. Davant l’urna en vaig extreure un a l’atzar, vaig votar... i vaig destruir l’altre.

De vegades no escanyaria un tertulià?

No, perquè no els hauria fitxat sense una mínima simpatia personal: respecto aquesta persona encara que rebutgi el que opina.

A mi em costaria de no rebatre’ls...

Tinc cicatrius a la llengua de tant mossegar-me-la!

Però l’excita punxar Pilar Rahola.

Amb la Pilar hi ha molta química en pantalla, i això que fora parlem poc. Cal entendre-la: és un ésser sentimental, tot cor, i si aposta per algú, és com Belén Esteban: “Per aquest ma- to!” Quin dret tinc jo a voler canviar el seu sentir?

El seu atac de riure arrasa a la xarxa...

Va visualitzar Homs i Rufián “més putes que les gallines” i va esclafir a riure.

Ha sortit del plató tocat o enfonsat?

Després del “ prou, prou prou!” a TV3, sí. Vaig perdre el control de mi mateix: imperdonable! Quan vaig sortir vaig presentar la dimissió al director, Paco Escribano. Ell em va ajudar a superar-ho...

Què milloraria de 8 al ?

A mi. Que lluny que sóc de com voldria ser!

Voldria ser perfecte, oi?

Sí, aquesta malaltia irresoluble m’acosta a un excés de responsabilitat i exigència. I, esclar, mai no desconnecto...

La seva esposa ha de ser un santa.

El meu homenatge, sí... Ja no sé si faig això perquè sóc així, o sóc així perquè faig això.

Què els exigeix als seus periodistes?

Creieu-vos-ho! I els cito Jefferson: “Hi pot haver informació sense democràcia, però no hi haurà democràcia sense informació!” Defenso la causa del periodisme... i abomino del periodisme de la causa.

Se sent lliure per informar?

Sí! Sense més límit que la mentida, l’ofensa i l’aprofitament personal. Això mai. Sóc un esclau que treballa amb llibertat.

Esclau?

Sí, de mi, de la meva imatge de marca.

És conscient del poder que té?

Em segueixen 400.000 persones cada dia: per què? No vull saber-ho.

Podria ser president, vostè.

No em vulguis tant de mal! Sóc i vull ser periodista. Periodista i polític són excloents: o sospiten l’un de l’altre... o alguna cosa falla.

Digui-l’hi al periodista Puigdemont.

Ho llegirà avui aquí.

Què fa per combatre la vanitat?

Em trec el vestit, la corbata, em rento la cara, pujo al cotxe i... que solitària que és la Diagonal a mitjanit! Tot sol, parat davant un semàfor... a qui li importo? I tot es recol·loca.