Fa uns anys, Netflix va diagnosticar l’hàbit de navegar pel menú sense acabar de decidir-se per cap pel·lícula o sèrie en concret. Van definir aquesta indecisió patològica en un context d’oferta abundant com a “fatiga de la decisió”. Un cop diagnosticat, aquest problema de primer món es va consolidar com un lloc comú popular a les converses sobre sèries. La prova és que va ser ràpidament fagocitat com a material per monologuistes costumistes i per cunyats de barbacoa. La idea s’ha mantingut com a clixé i les plataformes s’han esforçat a traduir-la en estadístiques, com la que afirma que aquesta frustració degenera: si trigues més d’un minut a trobar res que et vingui de gust, el risc d’abandonar la plataforma es multiplica.
Aquesta setmana, a Catalunya Ràdio, Jaume Ripoll, cofundador i director editorial de la plataforma Filmin, aportava un punt de vista interessant sobre la qüestió. Explicava que el problema detectat inicialment pels usuaris de Netflix és general i que, en el cas de Filmin, s’agreuja perquè els abonats han de decidir què volen veure de l’oferta, diguem-ne, convencional (estrenes, festivals) i, si se submergeixen en les zones del catàleg dedicades a monogràfics temàtics o d’autor, han de tornar a prendre una decisió complementària. Ripoll posava l’exemple d’Alfred Hitchcock. Imaginava els dubtes d’un usuari que pretén descobrir l’obra d’aquest cineasta que proposa Filmin i que ensopega amb una vintena de cartells de pel·lícules i no disposa de cap prescripció que en jerarquitzi les prioritats. Conscient de la dificultat de trobar dreceres, va apel·lar hàbilment al verb japonès que descriu el plaer de voltar per una llibreria sense acabar de decidir-te per cap llibre en concret. I proposava que els usuaris transforméssim el que ara sembla un obstacle en un plaer semblant al de badar, és a dir: abstreure’s i encantar-se mirant alguna cosa.
Encara que no t’emportis cap llibre, quan surts de la llibreria no tens la sensació de decepció
L’analogia amb les llibreries és astuta. En efecte, voltar per les llibreries sense acabar de decidir-te proporciona una satisfacció que permet seguir un corrent aleatori d’estímuls. Et distreus amb les fotografies dels autors, amb la densitat de molts textos de contracoberta o amb l’enginy dels títols. Pots enamorar-te de la il·lustració d’una coberta o tornar-te a preguntar com és possible que el recurs de les faixes amb elogis superlatius es mantingui com a esquer comercial. I quan surts de la llibreria, encara que no t’emportis cap llibre, no tens la sensació de fatiga o frustració. És veritat que els menús de les plataformes poden tenir un al·licient afegit –Ripoll ho comparava a quan anàvem als videoclubs i ens entreteníem mirant les caràtules–, però l’experiència física de moure’s entre les taules i els prestatges d’una llibreria i els sentits que hi intervenen –tots menys el gust– enriqueix allò que els francesos anomenen embarras du choix i que, en segons quin grau d’indecisió, aquí anomenem ser un cagadubtes.