Identitats sentimentals

Montjuïc. Migdia. El gol injustament anul·lat al Barça femení contra el Madrid, que acaba guanyant el partit, normalitza una competitivitat que, a partir d’ara, inclourà el madridisme sociològic com a raó de la derrota. Encara que l’entrenador i les jugadores facin una autocrítica admirable i racional, l’anul·lació per un fora de joc inexistent ja s’incorpora al nostre patrimoni sentimental. Si l’educació sentimental culer es construeix a partir d’un fil hereditari, Manel Vidal Boix i Oriol Rodríguez representen el sector irreverent d’aquest trencadís identitari. Vidal publica La passada a l’espai (Destino), que es desmarca de la tradició de l’erudició per, com suggereix el títol i la devoció per Iván de la Peña, no combregar amb l’ortodòxia del cruyffisme d’abans, durant i després de Cruyff i, a partir del Barça, construir un relat intermitentment personal. Ho deia un altre virtuós del risc creatiu, Guillem Martínez: “El futbol es va inventar perquè els pares i els fills poguessin parlar d’alguna cosa”.

Per Vidal i Rodríguez, la consanguinitat prové dels avis, marmessors del factor suprageneracional del barcelonisme. El llibre de Rodríguez, En un momento dado, història oral del dream team (Grup 62), fa un remix del mantra de Cruyff, que el 2004 ja va servir com a títol del documental dirigit per Ramon Gieling. El criteri de Rodríguez, devot confés del Nick Hornby futbolístic i musical, és més periodístic que el de Vidal. Entre dades triades amb un bon gust bizarre sobre Romário, Stoítxkov o Rijkaard, no renuncia a practicar un to confessional que, en comptes d’interferir en el relat, l’enriqueix contrastant la singularitat individual amb la pluralitat col·lectiva.

El gol injustament anul·lat ja forma part de la memòria col·lectiva dels culers

Vidal i Rodríguez són l’equivalent a l’autoficció en literatura. El jo narratiu permet, si es practica sense ínfules exhibicionistes i al servei d’una intenció, situar la primera persona en un pla de franquesa i d’honestedat que, en aquest cas, podríem definir com a auto-no-ficció . Per sort, el patrimoni teòric, memorístic, líric i documental sobre el Barça és infinit (ho saben els que van acumulant els centenars de llibres escrits i publicats sobre el Barça i han d’ampliar cada dos per tres les prestatgeries). És un patrimoni que inclou nobles representants del rigor històric i periodístic, visionaris fundacionals d’una lucidesa intemporal com Manuel Vázquez Montalbán i una pintoresca varietat de xafarders i col·leccionistes d’anècdotes sobre la grandiosa, per bé i per mal, vida d’aquest club.

En aquest context de work in progress , Vidal i Rodríguez aporten al barcelonisme subjectiu uns punts de vista que, com una frontissa atzarosa, connecten l’esperit tribunero i la subversiva ignorància dels que, havent viscut en l’opulència (Cruyff, Rijkaard, Guardiola, Messi), no han d’arrossegar la llosa de les penitències i del victimisme que tant han definit la nostra tribu. Una tribu que, protegint-se de la pedregada de Montjuïc, hauria de celebrar, com una transfusió d’audàcia i de necessària renovació generacional, aquests dos relats (que Vidal hagi escrit el pròleg del llibre de Rodríguez no és casual) feliçment complementaris. Ah, i, encara que siguin llibres, no cal que espereu Sant Jordi per comprar-los.