Uns s’ho van prendre millor, i d’altres, pitjor, uns es van quedar estoicament a casa quan van rebre la notícia que el seu vol s’havia cancel·lat, d’altres es van negar desesperats a acceptar la realitat i es van presentar a Heathrow, fins i tot carregant amb les maletes enmig de la carretera quan el servei de trens exprés a l’aeroport des de l’estació de Paddington va quedar suspès.
A les boques del metro van aparèixer des de ben d’hora cartells avisant els viatgers que no haguessin llegit les notícies o rebut un missatge de text de la seva aerolínia sobre la inutilitat de desplaçar-se a un aeroport que va tancar amb pany i clau fins ben entrada la tarda. Un es podia estirar els cabells, però la resignació cristiana era la millor recepta. Això, i posar-se a buscar com bojos un seient als vols dels pròxims dies.
Els hotels i motels dels voltants de Heathrow van posar el cartell de “no hi ha habitacions” abans del migdia, i pels bars i zones comunes pul·lulava gent que intercanviava històries. La Paula i les seves amigues haurien de retardar el comiat de soltera a Barcelona; en Marcos no podria arribar a la reunió de negocis a
Abu Dhabi per a l’adquisició d’una empresa; els responsables d’un grup d’escolars irlandesos consultaven amb els pares dels nens si cancel·lar el viatge i tornar a Dublín o intentar reconfigurar les dates de l’excursió de fi de curs.
Tothom enganxat al mòbil, com si fos l’anunci publicitari d’una empresa de telefonia
Tothom enganxat al mòbil, com en un anunci d’empresa telefònica, avisant amics i familiars que no arribaria conforme al
que es preveia, i ves a saber quan ( Heathrow opera avui a plena capacitat, però als vols no hi ha lloc per ficar tots els que s’han quedat a terra). Inconvenients, per milions. Vacances perdudes sense assegurança que ho compensi, moltíssimes. Reunions telemàtiques en lloc de presencials, una pila, però també autèntics drames, com ara el d’en Pavel, un jove txec el pare del qual està moribund i de qui voldria acomiadar-se abans de morir, o el de la Laura, una nord-americana que ja no arribarà al funeral del seu avi a Chicago.
Cada vegada està més de moda celebrar casaments en llocs exòtics lluny de casa, i la Lindsay tenia por d’arribar tard a la de la seva millor amiga a Budapest, prevista per diumenge. El telèfon treia fum buscant seient per avui dissabte des de qualsevol aeroport de Londres i sondejant si no hi hauria la possibilitat d’ajornar el casament un dia o dos (la resposta va ser que de cap manera).
La resignació cristiana –quin remei!– va guanyar a poc a poc la desesperació inicial per la incertesa de quan s’obriria l’aeroport. Alguns amb el cul inquiet se’n van anar a l’estació de Saint Pancras per pujar a l’ Eurostar i presentar-se a París o a Brussel·les, o van negociar amb un taxista que els portés a la terminal de ferris de Folkestone. La resta, després d’estirar-se els cabells, van refer com van poder els plans i es van quedar a casa o van començar a consultar a les xarxes quines possibilitats hi ha que l’aerolínia els torni el que s’han de gastar en allotjament, transport i àpats fins que trobin lloc en un avió que els porti a la destinació.
Per alguns s’ha tractat de simples inconvenients, per altres, d’autèntics drames humans
El crit col·lectiu d’alleujament va retrunyir arreu de la ciutat quan, després de dinar, es va tornar a fer la llum a cadascuna de les cinc terminals de Heathrow i el primer avió (un British Airways) va aterrar a les sis en punt de la tarda. Alguns vols internacionals van sortir després de la posta del sol i en van començar a arribar alguns que venien d’Europa que s’havien quedat atrapats a Frankfurt, Amsterdam o París. Un desastre, però les coses podrien haver estat pitjor. Les coses sempre poden anar pitjor.