M’agrada passar per la sala vip del pont aeri de l’aeroport del Prat perquè encara et donen diaris dels de paper. Quantes coses d’abans en una sola frase.
Data del diari: 19 de març. Aviso el meu fill que és el dia del Pare, no fos cas que se n’oblidi, jo que em vaig passar tota l’adolescència dient-li al meu que no em donava la gana de celebrar els dies que s’inventava El Corte Inglés.
Titulars. Israel liquida la treva amb un atac mortífer sobre Gaza. Von der Leyen aposta per rearmar la UE d’aquí al 2030. L’ Alemanya de Merz enterra l’austeritat per invertir en rearmament. Hongria aprova la llei que prohibeix la desfilada de l’ Orgull LGTBI+. El Govern dels Estats Units suprimeix l’agència que dona suport a museus i biblioteques.
Alerta als verbs utilitzats: liquidar, rearmar, prohibir, suprimir. No s’ha enlairat l’avió i, sense passar de les pàgines d’Internacional, el panorama mundial que es dibuixa és tan esperançador com el canal de televisió que volien muntar entre El País, Prisa i el Govern central.
Si la previsió política del món la pronostiqués l’Aemet, estaríem en alerta roja. No recordo tants titulars de tant calibre en tan poques pàgines. El 2025 el món ha accelerat cap a l’ abisme amb un ímpetu que ni Thelma i Louise. Amb la diferència que a la pel·lícula sabíem qui anava al volant.
Si la previsió política del món la pronostiqués l’Aemet, estaríem en alerta roja
Quan arribes a la secció de Política espanyola, el salt fa vertigen. Els temes propers semblen tan menors al costat de la gravetat global dels altres... Com si s’estigués jugant un Mundial, però aquí continuéssim pendents d’un partit de Regional Preferent.
Al nostre ecosistema regional tenim personatges que no defrauden mai, tret que siguis el nòvio d’ Ayuso. La descentralització ha fet que tinguem un repartiment equitatiu per autonomies d’aquests personatges, com si fossin menors no acompanyats ( algun dia la història ens jutjarà i no podrem alçar el cap quan se sàpiga què vam ser capaços de fer amb aquests nanos).
Lee tambiénMadrid és Amèrica
I tenim Mazón a València, protagonista del the walking dead més berlanguià, amb els seus àpats ventorros o les seves aparicions a les fosques a les Falles. Mazón està mort políticament, però aparentment continua viu perquè, com a Coco (la pel·lícula de dibuixos mexicana), ningú no se n’oblida. La seva última jugada, tornar a pactar amb Vox per aprovar els pressupostos de la Comunitat Valenciana. A canvi de què? Poca cosa. Només ser una mica més racista i més terraplanista. Ningú no ha notat la diferència (a la Comunitat Valenciana d’algú que nega el canvi climàtic se’n podria dir terrazaplanista?)
A Catalunya no ens podem queixar amb la brega que ens dona la relació Junts-Esquerra, Esquerra-Junts. Tant se val. Ni el guionista més antiindependentista s’hauria imaginat les escenes que estem veient d’aquest culebrot. La història de Rufián i Nogueras mereix un Sense ficció a TV3, presentat per Francesc-Marc Álvaro i Pilar Calvo, que es miren la jugada des de la fila del darrere.
El divendres 21 agafo el pont aeri de tornada. Intento acostar-me a la sala vip, però hi ha una cua terrible per entrar-hi. Deu ser perquè les coses a Madrid van tan bé, per la llibertat que es respira als seus carrers, i perquè el somni madrileny és el nou somni americà.
El vol s’endarrereix un parell d’hores, com si el pont aeri fos un Rodalies qualsevol. És per les condicions meteorològiques. Plou. I així portem tot el març. Que bona aquesta pluja i que llarg aquest hivern. Pot ser que ja hagi passat Setmana Santa i ens hàgim despistat? Penitència i que Déu ens agafi confessats.