Per fi hem arribat al mar. Ahir a la nit vam travessar muntanyes per autopistes fosques. Però ja estem assegudes a la sorra, mirant onades com mones. En aquesta platja només es veuen les nostres petjades i les d’unes gavines vulgars que ens han rebut aixecant el vol i dibuixant un gran oval en l’aire. També hi deu haver per aquí la fauna marina i la dels intersticis, microscòpica. L’aire és fred, l’oceà es mou profund i platejat. Mirem onades, formes de núvols, reflexos a la sorra, ens fiquem a l’aigua glaçada, cridem, correm, mirem més onades, escuma, roques punxegudes, cargolins, més reflexos. Hi ha un esforç conscient per ser aquí i veure aquestes coses, les anomenem per subjectar-les.
No és estrany desplaçar el cos una pila de quilòmetres per arribar a un lloc fabulós i deixar-se oblidat el cap a l’oficina, en una paperera. Sovint el cap és l’últim que arriba, si arriba. El meu es perd ara en el record dels ulls molt oberts d’un nonagenari que ens va explicar l’altre dia que ja viu, només, ara i aquí. Amb noranta anys fets, sento l’estupor de l’home primitiu, va deixar anar.
Mirant el mar la meva amiga em pregunta si m’afecta la situació política internacional
El cas és que ara nosaltres mirem els colors del mar, verds diferents, assegudes a la sorra. I a la meva amiga se li acut preguntar-me si m’afecta la situació política internacional. Si em fa por l’escalada bèl·lica. Déu meu. A l’horitzó apareixen les cares borroses, immenses, dels homes malvats que governen les potències. Les onades, els cargolins, els grans de sorra es repleguen. Estan a punt d’esfumar-se quan decidim deixar el tema internacional per a l’autopista del viatge de tornada. Parlem de la por en una àrea de servei, no aquí.
Lee tambiénBoira mental
Les onades tornen amb l’escuma tremolosa. Potser corre per aquí, per cert, algun animaló microscòpic que ens sobrevisqui. Un d’aquells ossets d’aigua –o tardígrads–, per exemple, capaços de viure en temperatures extremes. Potser la bestiola arribarà a explicar un dia, a la seva manera, que va conèixer una espècie amb poques habilitats físiques, que va inventar la capacitat d’inventar. Rara facultat que semblava proporcionar poders il·limitats i, tot i això, va derivar en una desconnexió de la realitat, bojament autodestructiva. Però aquí, ara, tornem a la sorra daurada i deixem per a l’autopista els detalls d’aquesta invenció.