Les primeres setmanes de Donald Trump han sigut una voràgine d’ordres executives encaminades al control total dels Estats Units i de tant món com sigui possible en funció dels interessos i els instints bàsics d’ell i els seus acòlits. Als articles que durant mesos he publicat en aquest diari he anat advertint que era molt probable que guanyés Trump i que el 5 de novembre canviaria el món. No es tracta d’una altra Administració, sinó d’un govern rupturista amb l’ordre establert (menys el capitalisme, que és el seu fort), trastocant les regles del joc polític i geopolític.
Ara estem reaccionant, una mica tard segons el meu parer, però encara hi ha temps de revertir una tendència que amenaça el planeta, l’ordre internacional i la dignitat humana en conjunt. I tot i això, el poder acumulat és de tal envergadura i la ferocitat i la velocitat de les agressions en tots els sentits són tals que hi ha confusió, depressió i fins i tot por en amplis sectors. Però la batalla acaba de començar si conservem la lucidesa, entenem de quin enemic es tracta (és nou) i actuem amb la mateixa determinació que Trump està mostrant. El primer és saber quins són els seus punts vulnerables.
Als Estats Units l’oposició més efectiva al seu intent de dictadura fàctica és el sistema judicial. Per bé que el Tribunal Suprem és de majoria conservadora, no passa igual amb els jutges federals de districte i els tribunals d’apel·lacions. Biden va nomenar molts més jutges que els republicans durant la seva presidència. I aquests jutges són els que estan ajornant temporalment els acomiadaments massius de funcionaris o rebutgen disposicions inconstitucionals, com ara negar la ciutadania per dret de naixement al país. Al Tribunal Suprem, només tres dels nou són trumpistes, de manera que no hi ha majoria assegurada en temes polèmics.
Políticament, el seu suport popular és fràgil i les eleccions legislatives són a dos anys vista. Tot i que Trump va guanyar àmpliament l’elecció al col·legi electoral (sistema arcaic no representatiu), en el vot popular va guanyar per 49,97% a 48,36%. Tot i això, els demòcrates estan desmoralitzats, dividits i sense líders. Necessiten temps per refer-se.
Però, d’altra banda, l’hegemonia de Trump depèn de mantenir unit el moviment trumpista. Aquí ja sorgeixen fractures. Perquè el component més important és la classe obrera industrial castigada per la globalització i en revolta contra els privilegis de les elits.
En el trumpisme sorgeixen fractures: la classe obrera és contrària a les elits i Elon Musk les encarna
Trump va cometre l’error de recolzar-se en Musk, que és l’expressió elitista més odiada. I donar-li un poder excessiu. Ja hi ha reaccions espontànies de boicotejar Tesla (pobre enginyer Tesla, tan bo que era): les vendes i les accions han caigut en picat. Els ministres del Govern han demanat a Trump que Musk no interfereixi en els seus departaments. I Steve Bannon, el nacionalpopulista més radical, ha tornat a l’escena, mobilitzant les bases populars davant l’aliança contra natura amb Silicon Valley, en particular oposant-se a qualsevol immigració.
Internacionalment, el Canadà, Mèxic, la Xina i Grenlàndia han plantat cara (tot i que Trump continua obstinat amb aquesta última). I Europa (incloent-hi el Regne Unit) ha reaccionat per fi i intenta crear una política comuna independent, amb els recursos militars necessaris. Amb la condició que estigui disposada, a la manera de De Gaulle, a defensar-se contra qualsevol intent de dominació vingui d’on vingui.
Lee tambiénFractura geopolítica
I finalment hi juga el factor humà: Melania. És públic que no suporta el seu marit (recordeu el barret que duia el dia de la inauguració). Ara per ara li convé contemporitzar, pel seu fill Barron. Però segur que li arribarà el dia en l’ocàs de l’aspirant a tirà.
No s’ha de menysprear l’enemic, encara que tampoc se l’ha de témer massa. Però cal contrarestar-lo amb una altra política i altres valors, aprofitant els seus punts febles. Ara. Perquè Vance encara és més perillós.