L’augment de la despesa en defensa que Espanya durà a terme es repartirà entre sis grans companyies: Airbus, Indra, Navantia, Santa Bárbara, ITP Aero i Sapa. Aquest sextet acapara més del 80% de l’activitat. El sector va tancar el 2023 amb una facturació consolidada de 13.900 milions d’euros i, segons càlculs dels mateixos grups, els nous fons de rearmament injectarien uns 4.000 milions més a l’any a la indústria militar nacional.
Aquestes sis grans empreses són les úniques capaces d’absorbir la inversió milionària que permetrà a Espanya avançar en el compromís amb l’OTAN d’invertir en defensa el 2% del Producte Interior Brut (PIB) abans del 2029. Això implicaria elevar la inversió des dels actuals 17.500 milions (1,32% del PIB) a més de 36.500 milions en cinc anys. L’esforç és ingent. De fet, Espanya és el mercat que els fons de capital risc identifiquen com el de més oportunitats perquè es troba a la cua en despesa sobre el PIB i, a més, és el país que encapçala les estimacions de creixement macroeconòmic de l’ Aliança Atlàntica. El més important, va avançar el president del Govern, Pedro Sánchez, no és gastar més, sinó “invertir millor i invertir junts”.
El mercat nacional de la defensa l’encapçala, clarament, Airbus, el centre d’operacions del qual és a França. La multinacional representa el 52% de l’activitat aeroespacial i el 49% de l’activitat del sector nacional de la defensa. Genera 14.300 llocs de treball directes i 50.000 d’indirectes. La seva aportació al teixit industrial és de més de 2.200 milions, segons càlculs propis. En l’àmbit industrial lidera o participa en cinc grans programes militars. El principal és l’ Eurofighter, el caça de combat de l’ Exèrcit de l’Aire en què Espanya ha invertit, en la fase actual, 4.000 milions. També és als programes A400M, A330 MRTT, Eurodron i els helicòpters Tigre i NH90. Sánchez acaba de reunir-se amb el conseller delegat d’Airbus, Guillaume Faury, per reafirmar la seva aliança i explorar nous projectes. El ministre d’Exteriors, José Manuel Albares, va posar aquesta setmana Airbus com a exemple d’empresa transeuropea capaç de superar la seva competidora dels Estats Units, Boeing.
La segona companyia en importància és Navantia. La companyia pública treballa en dos importants programes: les fragates F110, amb una inversió de 4.300 milions, i els submarins S-80, amb un pressupost de gairebé 4.000 milions. El problema del sector de la defensa espanyol és que el seu pes a nivell internacional és molt reduït. Les xifres parlen per si soles: en el rànquing global de la indústria militar, Navantia va ocupar el lloc 74 el 2023. La líder nacional té una activitat seixanta vegades inferior a la de la líder mundial, la nord-americana Lockheed Martin.
El sector reclama més participació del Ministeri d’Indústria, en detriment del de Defensa
Pel Govern central, la companyia cridada a ser la joia de la corona del sector militar espanyol és Indra. Participada per l’ Estat en un 28%, està rebent l’impuls per convertir-se en el campió nacional del sector, però per arribar-hi encara queda temps. El seu projecte estrella és el FCAS, el caça del futur, que no serà operatiu fins al 2040 com a mínim. En el rànquing mundial Indra es troba en la posició 86. Després d’adquirir Hispasat, el seu nou president, Ángel Escribano, ha reconegut en públic l’interès a ampliar horitzons amb ITP Aero i Santa Bárbara. El propietari d’aquesta última, el gegant nord-americà General Dynamics, ha declarat que la seva filial espanyola no està a la venda.
Precisament, Santa Bárbara és una altra companyia candidata a liderar a Espanya l’impuls de la despesa en defensa els pròxims anys. La companyia forma part del projecte Tess Defence, un consorci controlat per Indra i participat també per Escribano i Sapa. El seu projecte és el nou vehicle 8x8, un programa dotat amb 2.500 milions d’inversió.
Els grups bascos ITP Aero, especialitzat en la fabricació de motors d’avió, i Sapa, proveïdor de transmissions per a l’ Exèrcit dels EUA i que acaba de fitxar l’exsecretari general d’ Indústria, Raül Blanco, també formen part del selecte club d’empreses capdavanteres espanyoles sobre les quals pivotarà l’augment de la despesa en defensa.
Les mateixes companyies esperen que aquesta inversió extraordinària que ve provoqui un efecte de pluja fina sobre pimes i societats auxiliars en forma de projectes a mitjà i llarg termini. Per sota de les sis líders se situen fins a 376 pimes que disposen de l’agilitat empresarial que no tenen les grans. És el cas, per exemple, del grup Oesía, una companyia que a través de Tecnobit ofereix tecnologia d’avantguarda per a l’ Eurofighter, entre altres projectes. El teixit mitjà i petit de la defensa també aspira a fer-se més gran amb la pluja de milions que s’acosta.
La indústria està molt repartida per totes les comunitats, però Catalunya no té cap seu central
La indústria militar espanyola es troba molt repartida per tot el territori, i això afavoreix que l’augment de càrrega de treball que s’espera es filtri per les comunitats autònomes. Tanmateix, sí que hi ha una concentració de seus d’empreses a Madrid, per la presència del Ministeri de Defensa a la capital. Catalunya és l’únic gran territori sense una seu central d’alguna de les 75 primeres companyies del sector.
Mentre espera que el Govern central concreti com desplegarà l’augment de la despesa en defensa, la reclamació generalitzada de tot el sector és que aquesta inversió s’executi amb agilitat. Un directiu d’una d’aquestes empreses proposa que el Ministeri d’Indústria adquireixi més protagonisme durant el pla de rearmament, en detriment del de Defensa, que històricament ha liderat la relació amb el sector empresarial. En aquest moment el departament que dirigeix Jordi Hereu finança projectes en el sector militar per uns 1.300 milions a l’any.