Explica l’historiador Francisco Bethencourt que el racisme no ha estat igual al llarg del temps, ja que no té res a veure, posem per cas, el que va tenir lloc durant la colonització d’ Amèrica amb el de segles després amb l’apartheid, i que tampoc no han de ser iguals els fenòmens que tinguin lloc en el mateix moment però en llocs diferents. Per això va titular el seu llibre en plural, Racismos (Arpa), un assaig en què repassa la història i evolució d’aquesta mena de discriminació des de l’edat mitjana fins als nostres dies. Diverses conclusions: que el racisme no és inherent a l’ésser humà; que al darrere sempre hi ha una lluita més o menys organitzada pel poder i els recursos, i que –malgrat que a algú potser se li entravessarà l’esmorzar– les primeres mostres de racisme sistemàtic modern van tenir lloc precisament a la península Ibèrica.
L’anàlisi de Bethencourt (Lisboa, 1955), catedràtic d’ Història al King’s College de Londres, parteix de l’edat mitjana perquè, explica a La Vanguardia , abans no es pot parlar de racisme institucionalitzat, “almenys no segons la meva definició, és a dir, un prejudici sobre l’ascendència ètnica associat amb una acció discriminatòria sistemàtica i sostinguda en el temps”. Dit d’una altra manera, per parlar de racisme en un sentit modern del terme hi ha d’haver una persecució duradora, de vegades durant segles, i no per motius religiosos o d’una altra índole, sinó per l’origen.
Per això, no es pot dir que al món antic hi hagués aquest fenomen. No és que grecs i romans no tinguessin prejudicis, perquè en tenien i abundantment –els asiàtics, per exemple, eren “arrogants”, “corruptes” i “servils”–, però aquests prejudicis no van dur a una discriminació institucionalitzada i duradora. De fet, en el cas de Roma, aviat hi va haver emperadors que venien de les províncies i amb el temps, recorda l’historiador, la ciutadania es va ampliar arreu del domini romà.
Francisco Bethencourt publica ‘Racismos’ (Arpa), que analitza el fenomen des de l’edat mitjana fins avui
Respecte a l’edat mitjana, Bethencourt documenta abundants casos de discriminació, però que o bé obeeixen a motius clarament religiosos o bé tenen lloc durant un espai curt de temps. Entre aquests últims, crida l’atenció l’al·lusió a la dominació catalana al ducat d’ Atenes del segle XIV i l’esclavització de grecs que van dur a terme els invasors fins que, poc temps després, la corona va prohibir aquesta pràctica amb l’argument que les víctimes eren cristianes.
Aquest últim matís, que fossin cristians, és molt important, ja que hi resideix la diferència entre una persecució religiosa i una d’ètnica. Per això, l’autor situa a la península Ibèrica els primers casos de racisme institucional modern, o almenys el primer moment en què emergeixen clarament. Després de l’expulsió dels jueus el 1492, els que s’hi van poder quedar gràcies a haver-se convertit al catolicisme no van aconseguir fugir de la discriminació, malgrat que formaven part del mateix paraigua religiós que els cristians vells. Va passar el mateix amb els moriscos, que van ser discriminats malgrat la conversió. Es tracta de casos de persecució no vinculats, doncs, a la religió, perquè, sobre el paper, tots eren cristians, sinó a l’origen.
Si no hi ha un motiu religiós, quina raó hi ha al darrere d’aquest procés i d’altres de semblants? La tesi de Bethencourt és que “el racisme ha estat històricament motivat per projectes polítics” i al darrere hi ha la presa de control del col·lectiu dominant dels recursos, siguin econòmics o siguin polítics o socials. Això és especialment clar durant l’època colonial, començant per la conquesta d’ Amèrica, on els colonitzadors van extreure enormes recursos dels nous territoris, per a què cosa la discriminació de les poblacions autòctones era imprescindible. Tot i això, com assenyala Bethencourt, no hi ha una fórmula universal per a això, que s’aprecia clarament en el cas del continent americà: mentre que al sud espanyols i portuguesos van assimilar la població, tot i que la van mantenir subordinada, al nord els britànics no van assimilar mai els indígenes i van considerar les nacions índies, paradoxalment, com a estrangeres al seu territori originari. Encara més, no van obtenir la ciutadania dels Estats Units fins al 1924.
L’historiador afirma que el racisme no és inherent a les societats humanes
La combinació d’expansió territorial i de racisme era un caldo de cultiu ideal per a l’esclavitud, un fenomen que no s’explica sense la idea de superioritat dels grups dominants, però que alhora també va contribuir a reforçar els prejudicis previs contra les ètnies esclavitzades. Bethencourt també s’atura en els posteriors corrents abolicionistes i en el procés d’erradicació de l’esclavisme, malgrat el qual els estigmes van continuar presents a les societats occidentals on aquesta pràctica havia estat més arrelada. Als Estats Units “als negres no només els van privar dels drets civils adquirits amb l’abolició el 1865, sinó que els van sotmetre a una segregació formal i a una intimidació violenta [...]. Va caldre un segle de campanyes civils i el moviment negre dels anys seixanta per posar fi formalment a la segregació”, escriu.
El racisme també va ser un instrument eficaç en molts casos per a la construcció de l’Estat nació modern en tant que va ser utilitzat per arraconar a les minories i construir societats homogènies, un procés que va començar després de l’edat mitjana però que va durar fins a l’era contemporània. “El nacionalisme va implicar la fusió de la nació i de la raça, amb una identitat col·lectiva basada en la idea d’una llengua i una ascendència comunes”, escriu Bethencourt. Malgrat que els exemples són inacabables, l’autor s’atura a la construcció de l’Estat turc de majoria musulmana, que va implicar la marginació d’algunes minories, com ara la grega, i la persecució i genocidi d’altres, com ara l’armènia.
El racisme i l’esclavisme són fenòmens antics d’abans de l’elaboració de les teories racials, basades en criteris pretesament científics nascudes de diversos corrents de pensament després. Tot i això, “la inclusió de vells i nous prejudicis relacionats amb l’ascendència ètnica en un marc científic va esperonar la conducta discriminatòria, ja que va cristal·litzar els prejudicis ètnics i els va atorgar un estatus superior de coneixement”. Aquestes tesis, desenvolupades als segles XIX i XX, van tenir un enorme impacte en la definició de les polítiques totalitàries de la ultradreta fins a mitjan segle passat. De llavors són les imatges dels manuals que feien servir, per exemple, les mesures del crani de diverses ètnies per justificar la pretesa superioritat d’una –la blanca– sobre les altres.
La principal tesi és que darrere de la discriminació sistemàtica sempre hi ha un projecte polític
És una imatge, aquesta, que evoca directament el nazisme, per Bethencourt l’exemple més extrem de racisme. Històricament les polítiques racials han evolucionat al llarg del temps i el fenomen ha mutat. En aquest sentit, el nacionalsocialisme va ser el resultat de tendències que venien de feia molt de temps i que es van unir a altres ingredients més moderns, com ara les teories racials suposadament científiques i les possibilitats materials modernes per aplicar la persecució i l’extermini.
Tot això va permetre que el règim racial alemany eliminés la població jueva –“l’enemic interí que calia expulsar”– dels territoris que controlava. Amb tot, el llibre cita altres casos moderns que, malgrat no tenir les dimensions del nazisme, sí que recorden que la persecució racial en l’era moderna no és patrimoni exclusiu de Hitler. És el cas del genocidi armeni esmentat, de les deportacions massives de les ètnies sospitoses a ulls de l’estalinisme o del desplaçament forçat de població alemanya després de la Segona Guerra Mundial.
I avui? Actualment el racisme ja no se serveix de tesis pretesament científiques que van ser esborrades del mapa amb la derrota de l’ Alemanya nazi. Tot i això, persisteix amb altres arguments. “El racisme avui no és biològic –argumenta Bethencourt–, sinó cultural. És la idea que hi ha poblacions que no estan preparades per a les tecnologies, que no tenen educació i que, per la pobresa, estan més exposades a la criminalitat. Són estereotips que no tenen confirmació científica”.
El racisme avui ha canviat, ja no hi ha els antics estereotips biològics sinó els culturals
El context global no hi ajuda, perquè “el sistema jurídic internacional, construït el 1945, després de la Segona Guerra Mundial, basat en la noció de drets humans, està amenaçat”, explica l’historiador. A més, afegeix que “avui impera la força bruta en les relacions internacionals, cosa que és gravíssima, perquè significa que no hi ha cap poble protegit de la violència externa”.
