Milers de persones es van manifestar ahir a Roma a favor d’Europa. Van sortir al carrer per mostrar l’orgull de ser europeus. “Molta gent, sense cap mena de tensió. Un èxit”. Així ho resumia a mitja tarda Francesco Olivo , corresponsal de La Vanguardia a Itàlia. Les grans manifestacions romanes dels anys setanta i vuitanta tenien lloc davant de la basílica de Sant Joan del Laterà, una gran esplanada molt propícia per a les mobilitzacions de masses de l’era analògica televisada. La plaça del Popolo, un dels escenaris de La dolce vita de Fellini , més petita, més circular, més delimitada, transmet molta intensitat, és una bombonera perfecta per a la comunicació digital. Ahir la van desbordar. Van superar les expectatives en una època d’aparent desmobilització. Olivo, bon coneixedor de Roma, diu, tanmateix, que no haurien omplert Sant Joan del Laterà.
Atenció a la pantalla panoràmica. Ahir va tenir lloc a Belgrad una gegantina manifestació contra la corrupció al Govern nacionalista serbi, que fa constants exercicis d’equilibrisme entre Rússia i la Unió Europea. Massiva manifestació també a Budapest contra el Govern de Viktor Órban , l’última iniciativa del qual és l’organització d’un referèndum a Hongria contra l’ingrés d’ Ucraïna a la UE. Potents forces tel·lúriques estan recorrent el subsol europeu des de Lisboa fins a Bucarest.
Roma envia un missatge al món: Europa existeix; a l’europeista Espanya li costa de sortir del fangar
L’europeisme italià surt al carrer en un moment de gran confusió política al país. Hi ha divisions i baralles tant a la dreta com a l’esquerra davant el pla Rearm Europe . La primera ministra Giorgia Meloni no vol topar amb Donald Trump , ans el contrari, voldria ser la seva aliada, i tampoc no desitja quedar fora de joc a Brussel·les. No pensa enviar tropes a Ucraïna, però participa en les reunions que convoquen Emmanuel Macron i Keir Starmer . La Lliga de Salvini treballa descaradament per a Rússia. El Partit Democràtic, principal força de l’oposició, s’ha trencat aquesta setmana al Parlament Europeu a la votació del pla de rearmament segellat per Ursula von der Leyen . Uns hi van votar a favor i d’altres es van abstenir. Imaginem que els eurodiputats del PSOE haguessin votat en ordre dispers a Brussel·les.
La política italiana tendeix al guirigall, hi ha moments en què és molt difícil entendre-la, però la passió d’aquest país per la lírica també els empeny a elevar-se de vegades per damunt de les seves lluites domèstiques i els seus enrenous tàctics. Saben fer-ho. Són brillants quan ho intenten. L’ideal es diu Europa i deixem per a un altre dia la discussió sobre el rearmament. Itàlia produeix periòdicament bons llibres, bones pel·lícules, bones òperes i interessants manifestacions a la plaça del Popolo que comuniquen alguna cosa al món. La manifestació d’ahir a Roma diu que Europa és viva com a ideal.
Una jove manifestant per Europa ahir a la tarda a Roma
Espanya, ho sabem bé, no té aquesta plasticitat, aquesta capacitat per barallar-se i alhora elevar-se. O una cosa o l’altra. Ara és un moment de baralla espessa. Mazón. Díaz Ayuso. El fiscal general de l’ Estat. El germà del president. La dona del president. Els moviments empresarials a Madrid. Podem agafant del coll Yolanda Díaz . (El minúscul Podem exerceix avui influència magnètica sobre 45 diputats del Congrés: Sumar, ERC, Bildu i el BNG). Les dificultats de Pedro Sánchez per aprovar un augment de la despesa militar sense un pacte previ amb el Partit Popular. Les poques possibilitats d’aprovar els pressupostos generals de l’ Estat del 2026. Els possibles artificis reglamentaris per procedir a l’increment de la despesa en defensa sense passar pel Parlament. Els càlculs tàctics d’ Alberto Núñez Feijóo davant aquest nou escenari. Les dificultats de Feijóo a Brussel·les. El Partit Popular Europeu li acaba de negar el trasllat a Madrid del congrés inicialment convocat a València. Davant la caiguda en picat de Mazón, el PP espanyol no vol ensurts a València a finals d’abril, i a la capital europea diuen que el trasllat els sortiria massa car. Al novembre, Feijóo va tenir la mala idea d’ordenar als seus eurodiputats que votessin en contra de la nova Comissió Europea, per repudiar Teresa Ribera . El gabinet de Von der Leyen no ho oblidarà. La política és moltes vegades rasa a Espanya. Li costa enlairar-se. “De vegades sembla que el món sigui un destorb per als polítics espanyols”, em comenta Sergio Lorenzi , un lector que està seguint els esdeveniments internacionals minut a minut.
Els moments de transició, els moments de transició no se sap ben bé cap a on, poden ser depriments i enèrgics. Vigorosos, contradictoris, rudes. De l’angoixa i la incertesa sorgeix un desig més gran de veritat. Seria un greu error que la política espanyola, arrossegada per una sobreproducció de batalles tàctiques, escanyés aquests mesos el debat parlamentari sobre la situació internacional i la seva resposta europea. Quan l’empat sembla irresoluble, no hi ha cap altra sortida que saltar per sobre. Elevar-se, elevar-se.
