Tots volen fer negocis amb la Xina, però pocs se n’anirien a viure al país. Tots visiten i volen viure a Europa, per estil de vida i valors, però desconfien de la seva capacitat per defensar-se. Rússia és un país fort, però vol que el temin. Els Estats Units també són un poder fort, però tenen tant atractiu o més que Europa.
Aquests eren, a grans trets, els punts forts i febles dels diferents blocs geopolítics fa només uns mesos. I a aquest atractiu, aquesta capacitat de seducció que s’atribueix a alguns països per aconseguir que d’altres emulin el seu estil de vida i adoptin les seves idees i valors, es coneix com soft power , poder tou, en contraposició amb el hard power , el poder dur que dona la força.
Tot i això, amb l’arribada de Donald Trump a la presidència, els Estats Units han perdut atractiu. La primera potència sempre ha tingut detractors i partidaris. No ha dubtat mai a fer servir la força, però la seva cultura i mode de vida han impregnat els costums i les maneres de pensar d’altres països. Especialment d’Europa, que es veu com la perdedora d’aquest gir inesperat de la història.
Els Estats Units ja no volen tenir amics; confien més en la força que a convèncer els altres
Avui els Estats Units no volen tenir amics. Washington dispara amb aranzels els seus antics aliats; el seu president humilia en públic altres mandataris; amenaça el Canadà amb l’annexió; vol ocupar Grenlàndia i portar l’exèrcit a Panamà; tanca fronteres; deporta milers de persones, i clausura l’agència de cooperació internacional més important.
Fa una setmana, Joseph Nye, politòleg influent a l’administració dels anys 1990 i 2000, publicava al Financial Times un article en què acusava Trump de dilapidar el prestigi acumulat aquests anys. Nye va ser qui va encunyar el concepte de soft power el 1990. Un país no triomfa sols amb la força, raonava. El que assegura el llarg termini és el poder tou. Roma va conquerir el món amb les legions, però també amb la cultura. El mur de Berlín va caure tant per la pressió militar de Ronald Reagan com per la pèrdua de la fe de la població en el comunisme, però avui els Estats Units no entenen aquest llenguatge.
“El que està passant és una ruptura amb l’ Amèrica que coneixíem. Ja no és la City on the Hill , no vol projectar-se com a referència per a la resta del món. És una ciutat fortificada. Tancada a l’exterior”, diu Pol Morillas. El director del Cidob, Barcelona Centre for International Affairs, coneix bé aquesta política d’obertura. Com d’altres, Morillas va completar la seva formació amb una estada als Estats Units finançada pel Departament d’ Educació, el Programa de Lideratge per a Visitants ( IVLP en anglès).
“Estem davant una ruptura amb l’Amèrica que coneixíem; avui és una ciutat fortificada”
El programa més afectat per la nova política ha estat USAid, l’ Agència per al Desenvolupament Internacional, creada als seixanta per John F. Kennedy. A través d’aquesta agència, Washington desenvolupava programes humanitaris en països pobres. Elon Musk l’ha tancada i la qualifica d’“organització criminal”, i Trump ha dit que estava dirigida per “llunàtics radicals”. L’agència costava diners i els seus beneficis eren intangibles, però donava influència, obria el camí a futurs acords diplomàtics i contribuïa a l’estabilitat global.
“No sabem si aquests programes continuaran després de les retallades –afegeix Morillas–. Però amb aquestes polítiques l’únic que aconsegueixes és que els altres països et vegin cada vegada més com a un rival i no com a un aliat”.
Trump retreu a Europa que hagi estat deslleial. “[La Unió Europea] va ser creada per fotre els Estats Units”, ha dit dues vegades. El president abandera un moviment polític, el MAGA ( Make America Great Again), que acusa el “globalisme” d’haver perjudicat els Estats Units. I especialment Mèxic i el Canadà d’haver permès l’entrada de fentanil i d’immigrants.
“La crisi de confiança i financera de les universitats d’elit reflecteix un sistema que fa aigües”
“És sorprenent perquè no es pot dir que als Estats Units li hagi anat malament amb aquesta globalització. Ha guanyat econòmicament, en el comerç, en el camp militar... –diu Manuel Gracia Santos, investigador del Reial Institut Elcano–. El canvi amb Mèxic i el Canadà crida encara més l’atenció. Suposa el final d’un model d’integració regional, que estava molt avançat. Renuncien a això i a la idea que la interdependència econòmica et garanteix la pau. Avui veuen la dependència com una debilitat”.
Gracia Santos coordina l’ Índex de Presència Global d’aquesta institució, que vol objectivitzar el soft power dels països. “Els Estats Units lideren aquest índex des de fa anys, però la Xina ha recuperat molt de terreny. Venia de molt a baix –precisa–. Hi ha dues àrees en què ja ha tingut lloc el sorpasso : en la ciència (han accelerat en la publicació de patents en anglès) i en la transició a les energies renovables”.
Perquè el soft power sigui efectiu, el país ha de predicar amb l’exemple. La divisió interna dels últims anys no hi ha ajudat. L’assalt al Capitoli del 2021 va ser un xoc. La inestabilitat als campus universitaris a la segona meitat del mandat de Joe Biden, també.
“La interdependència econòmica amb un altre país et garantia la pau, però ara es veu com una debilitat”
“La crisi financera i de confiança cap a les universitats d’elit –amb una reacció desproporcionada a les protestes als campus per la guerra de Gaza– posa en qüestió la idea d’aquestes universitats com a fàbriques de l’elit, és un sistema que fa aigües”, afirma Vicente Palacio, director de política exterior de la Fundación Alternativas.
Per Palacio, que va ser investigador visitant a Harvard als anys d’apogeu de Nye, la seva visió liberal i atlantista està en declivi a Washington. “Van pensar que canviarien el món amb els mercats i els parlaments, en un món ordenat on els Estats Units havien de prevaler. Però el segle XXI no ha anat per aquí”.
Nye atribueix gran part dels actuals canvis a la personalitat de Trump, al seu passat immobiliari i constructor que “només ha conegut la coerció i les transaccions”, però que no entén altres maneres de poder.
Però per molts, Trump és la culminació d’un procés que ve d’abans. Segons Palacio, la pèrdua d’influència americana “arrenca el 2001, amb les Torres Bessones. Amb les guerres de l’ Iraq i l’ Afganistan. I, sobretot, després de la gestió de la crisi financera del 2007, la de les hipoteques porqueria, en què els Estats Units van demostrar que no eren capaços de garantir l’ordre financer”.
Manuel Gracia detecta indicis del canvi als anys precedents. “L’OMC ja no va funcionar perquè els Estats Units la van bloquejar. I encara no se sap fins a quin punt Washington s’ha anticipat a una cosa que veu com a inevitable [l’ascens de la Xina]. El que passa ara no sorprèn. El que sorprèn és la vehemència d’aquest canvi”.
Els Estats Units haurien optat per adaptar-se a un entorn en què la Xina i Rússia practiquen ja polítiques neoimperialistes. “Les polítiques de soft power estan en retrocés al món. També la Unió Europea parla cada vegada més de fer servir la força”, indica Morillas.
La clau, afegeix, “és que les lleis de la física sempre acaben complint-se. Quan algú abandona un espai, altres actors l’ocupen. La Xina pot ocupar el buit, ja ha llançat iniciatives com l’ Institut Confuci en aquesta direcció”. I Europa? “Europa hi té una oportunitat, el Sud Global no vol ser imperi de ningú, però el seu passat colonial el condiciona”.
Els Estats Units no volen tenir amics i només confien en la força. Significa això que perdrà influència en el món? No necessàriament. “Podem veure el que passa d’una altra manera. Els Estats Units no haurien perdut el poder tou, simplement haurien canviat d’idees –diu Palacio–. Abans venien valors liberals, i ara venen proteccionisme, nativisme i nacionalisme”. “Personatges com ara Steve Bannon són la prova de la seva influència. Ell i gent com Javier Milei o Nayib Bukele”.
