Qui, a Catalunya, no coneix Josep Pla? No era només un escriptor català, era l’escriptor català per antonomàsia. “Un líquid fixador de les imatges de la vida en aquest país”, en paraules de Gabriel Ferrater. Pla va traçar el retrat més ampli, complex, fi, de la Catalunya (i d’ Espanya i el món vistos des de Catalunya) del segle XX. Mereixia una biografia de 1.500 pàgines, com la que ha escrit Xavier Pla (la coincidència de cognom és fortuïta) sota el títol Un cor furtiu. A mi m’ha revelat, o ha ampliat, dos aspectes de la seva vida i obra dels quals no era gaire conscient.
Josep Pla durant un homenatge que se li va fer el 1962
Però abans, deixeu-me que us digui que bo que és el llibre. N’hi haurà prou amb un exemple. El primer capítol de qualsevol biografia sol ser bastant avorrit: context, genealogia... Aquí, jo em preparava (sospirant) a empassar-me cent pàgines sobre els primers Pla i els primers Casadevall de l’època de Guifré el Pelós i els primers documents, en llatí, sobre el Mas Pla de Llofriu, llavors anomenat Lofridum... En comptes d’això, la primera frase és: “A Josep Pla li agrada portar roba dels altres”. I analitza aquest tret que, en efecte, és molt present a El quadern gris: la impressió que té sempre, porti roba pròpia o no, d’anar disfressat, com a símptoma d’una “insatisfacció que es troba en el fonament de la seva vida i de la seva dedicació a la literatura”. Només després de tot un capítol dedicat a aquest tema, Xavier Pla parla de Mas Pla, de Lofridum i de Guifré el Pelós, encara que sempre portant-ho al present de la vida de l’escriptor, explicant el que significava, personalment, per a ell.
Abans de llegir Un cor furtiu, jo sabia, com tothom (o tothom nascut abans del, diguem, 1970; de les generacions següents no n’estic tan segura) que Pla havia estat un dels més grans escriptors catalans, encara que tacat políticament pel seu suport als nacionals durant la guerra. Però no m’adonava de fins a quin punt va contribuir a salvar aquella mateixa llengua i literatura que el franquisme havia volgut esclafar. ( Ell, quan el 1936 va optar pel bàndol franquista, no va sospitar mai que això podia passar? No he trobat en la biografia elements per respondre aquesta pregunta).
Xavier Pla subratlla, estranyat, el silenci de Josep Pla respecte a la que va ser la seva companya llargs anys
No només va escriure una obra d’una qualitat immensa (llegiu, llegiu El quadern gris, Cartes de lluny, Viaje en autobús...), en un català meravellós de naturalitat, expressivitat i riquesa, sinó que ho va fer en una quantitat tan aclaparadora (47 volums d’Obres Completes) que ell tot sol era tota una literatura. Però, a més, va ser la força motriu i clarivident del gran projecte de recuperació de la llengua i cultura catalanes sota el nas del franquisme. Va convèncer l’editor Josep M. Cruzet perquè a la seva editorial, Selecta, recuperés els clàssics catalans i traduís també al català els de la literatura universal. I va completar la jugada traçant seixanta retrats (la sèrie Homenots) d’altres tants protagonistes de la cultura catalana, des de Pompeu Fabra fins a Salvador Dalí, passant per Prat de la Riba, Gaudí o Pau Casals. Si havia pecat donant suport a Franco (per això, sens dubte, no li van donar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes), crec que es va redimir amb escreix.
Les llums de la figura de Pla són, en fi, encara més brillants del que jo em pensava. Pel que fa a les ombres, Un cor furtiu em confirma el que més o menys ja sabia: el retrat que fa tant de la seva pròpia vida com de la societat del seu temps coixeja per on sol coixejar la cultura: esborrant les dones. Xavier Pla subratlla, estranyat, el seu silenci respecte a la que va ser la seva companya durant llargs anys, Adi Enberg (una dona molt culta, que va ser una gran influència per a ell). I tampoc no apareix cap dona en aquella genealogia de la cultura catalana que són els Homenots : ni Caterina Albert, ni Aurora Bertrana, ni Mercè Rodoreda, ni Francesca Bonnemaison... Va haver de ser Marta Pessarrodona qui les dediqués un llibre, Donasses, el 2006.
Lee tambiénNo sortim d’El Ventorro
En tot cas, cal celebrar que sobre un escriptor, Pla ( Josep), importantíssim, tenim ara, gràcies a un altre escriptor, Pla ( Xavier), un llibre importantíssim. Una biografia completa, documentada, original, plena d’intel·ligència i sensibilitat... i molt amena.