La Strade Bianche té molts perills per a un ciclista que vol guanyar el Tour de França. Els camins blancs, de sorra, el terra irregular, els sots, la pols, la graveta i les pedretes... Són 16 trams de sterrato, gairebé 80 km dels 213 totals. I, tot i això, el gran ensurt per a Tadej Pogacar va ser en un tram de carretera, ben asfaltat, en un descens quan liderava la cursa amb Pidcock i Swift. En un revolt a l’esquerra li va patinar la roda i l’eslovè se’n va anar a terra. A més del cop dur, va relliscar i va sortir de la via, va acabar caient sobre uns esbarzers.
Quan es va incorporar, el mallot arc de Sant Martí era un cromo. L’espatlla abrasada, els culots esquinçats, sang al genoll i al braç. Faltaven 50 km i s’havia escapat Pidcock. Un altre corredor hauria preferit ser conservador i pensar en futures batalles, però Pogacar va canviar de bici, es va treure els guants i se’n va anar a buscar el britànic del Q36.5.
Pogacar va caure a 50 km del final anant líder però es va refer i ràpidament va atrapar Pidcock
Quatre quilòmetres després ja l’havia atrapat. Des d’aleshores, només hi havia dues possibilitats: doblet per a Pidcock després del triomf el 2023 o triplet per a Pogacar a Siena, on ja havia estat primer el 2022 i el 2024.
L’eslovè, que l’any passat es va escapar en solitari a 80 km de la meta, es va dedicar a abaixar pulsacions i preparar el gran atac. Potser Pidcock imaginava que ja es podia esperar a la complicadíssima Via Santa Caterina, però quedaven Colle Pinzuto i Le Tolfe, dos turons sense asfaltar, i el líder de l’ UAE no els va desaprofitar. Al primer, quan faltaven 19 km, va llançar l’anunciada arrencada. Pidcock, humà terrenal, va aguantar mentre va poder, però el va veure fugir amb aquest ritme infernal que tants han patit.
Ni tan sols quan s’equivoca perd. “Ha estat un error de velocitat. Conec la carretera i potser he subestimat el revolt”. Per primera vegada en les 19 edicions de la prova toscana, el campió del món guanyava a Il Campo de Siena. “Quan he travessat la meta he començat a sentir el dolor”, deia, encara amb sorra fins a les celles.
