La guerra d’Ucraïna

La guerra d’Ucraïna és una guerra civil europea entre Rússia i la Unió Europea, provocada pels Estats Units, i que la Unió Europea lliura mitjançant una persona interposada, que és Ucraïna. És una guerra iniciada per uns agressors, provocada per uns aprofitats, i a la qual no han gosat fer front uns porucs. Tots sabem qui són els agressors, qui són els aprofitats i qui són els porucs. Vegem-ho.

1) Els agressors són els russos. Després de la guerra europea, uns alemanys que havien viatjat a París volien convèncer Clemenceau que Alemanya no havia estat l’única responsable de l’esclat del conflicte, un intent al qual el francès va respondre, contundent, amb aquestes paraules: “El que vulgueu, però el que està absolutament clar és que Bèlgica no va envair Alemanya”. Doncs bé, de la mateixa manera, el que també està absolutament clar és que Ucraïna no va envair Rússia i que, per tant, el primer i màxim responsable de la invasió i de l’atroç guerra subsegüent és Rússia. I, personalitzant la culpa, el primer culpable és Vladímir Putin, un nacionalista rus tradicional que, per gust, continuaria la invasió fins a la línia Oder-Neisse. Oblideu-vos del comunisme, del feixisme, de l’extrema dreta i de la dreta extrema: Putin és un nacionalista pur i dur que, com tots els nacionalistes, no té fre moral.

Els Estats Units diuen a la UE que, si vol la seguretat de l’OTAN, se la pagui

2) Els aprofitats són els nord-americans, que, com han fet sempre, van exclusivament a la seva. I, per tant, si per assegurar la defensa dels seus interessos a l’estranger i el control del comerç mundial han de salvar la democràcia, la salven; però, si per garantir idèntics objectius se l’han de carregar, se la carreguen. La seva acció política exterior, començant per la participació a les dues guerres mundials del segle XX, així ho acredita. I, en aquesta línia, els Estats Units van tractar Rússia després de la caiguda de l’URSS sense la “magnanimitat” que Churchill exigia en la victòria. Li van negar a Putin el pa i la sal d’un tractat que va implorar fins ben entrat aquest segle, atiant-lo en canvi amb successives ampliacions de l’OTAN, per la qual cosa van forçar els seus aliats i van mentir tantes vegades com va caldre. Pels Estats Units, el centre del món és avui al Pacífic, el seu potencial enemic és la Xina i el seu risc imminent és a Taiwan, raó per la qual volen separar Rússia de la Xina, després d’haver-la maltractat, servint-li com a ham el que vulgui d’Ucraïna. I, de passada, diuen a la UE que, si vol la seguretat de l’OTAN, se la pagui.

Lee también

Europa és la UE més Rússia

Juan-José López Burniol

Un incís. Pel que fa a aquesta exigència crematística, el meu amic Enric Brancós m’ha remès una nota excel·lent, que transcric íntegra: “Després de Bretton Woods, l’any 1944, quan el dòlar es converteix en divisa de referència i, encara més, després d’abandonar la convertibilitat a l’or el 1971, el tracte era que els Estats Units tenien la moneda imperial, però la defensa impe­rial d’aquesta moneda la pagaven ells. Per això feien servir la màquina d’imprimir bitllets. Cada bitllet era per ells, i la inflació que això generava es repartia amb els tenidors de dòlars de tot el món (gairebé la meitat de dòlars en circulació). Ara, Trump vol mantenir tant si com no el dòlar com a moneda de referència, evitant que els Brics busquin substitutius, però que part de la defensa imperial de la moneda la paguem els seus aliats. Si Europa paga la seva part de la defensa, quedarà lliure per apuntar-se a una altra moneda. Li haurien de deixar clar a Trump”. I afegeixo jo que a aquest cost s’hi haurien de sumar, si escau, els 200.000 milions de dòlars que, segons càlculs recents, s’embutxacarà la indústria armamentista nord-americana grà­cies als encàrrecs europeus previstos per rearmar l’OTAN.

3) I els porucs som nosaltres, els europeus de la UE. Dedicaré a aquest punt el proper article. N’hi ha prou amb recordar ara el que va dir l’anterior secretari de l’OTAN (2014-2024), el noruec Jens Stoltenberg, a propòsit de la guerra d’Ucraïna: “L’OTAN no forma part del conflicte ni ho farà; ajudem Ucraïna a defensar-se”. És a dir, sí, però no. Quina vergonya! Quina covardia!