El flamenc fusió té en Maruja Limón un dels exponents més importants a Catalunya. L’any passat el sextet va celebrar deu anys, amb la qual cosa la seva és ja una història de consolidació, no només a l’escena local, sinó més enllà. Quatre discos i nombroses gires internacionals així ho certifiquen.
Divendres passat van llançar el seu últim disc, Te como la cara , suma de dos elapés que han anat escalonant des de l’any passat i dos temes nous. Vist ara en el seu conjunt, el treball compleix fil per randa el tòpic d’haver assolit la maduresa musical. És, efectivament, un àlbum que recull bé tots aquests anys d’experiència, amb lletres més arrelades en les problemàtiques socials quotidianes, i en què a més subratllen el seu costat rumber. Destaca també que és un treball més detallista i divers, gràcies a les mirades que han aportat diferents productors: Marcel Bagés i David Soler, més electrònics i experimentals; Tato Latorre, conegut per la seva feina amb La Pegatina, i Chus Tobalo i Raúl Espinar, en el vessant més aflamencat.
El disc subratlla el seu costat més rumber, però també hi tenen cabuda l’electrònica i l’experimentació
Un bon exemple és Míralas , primer tall del disc i que ja va aparèixer al primer elapé. La lletra és una lloança de les dones que han estat referents per a la banda, com Lola Flores o Mónica Naranjo, però també, per què no, un exalçament de les seves pròpies virtuts: la seva manera apassionada de veure la música i la força a dalt de l’escenari. No en va, Maruja Limón és un grup de dones no mixt, cosa que en el seu estil –com en d’altres– desgraciadament no és tan habitual. Per tant, entre línies d’un estil festiu i poderós, també hi ha molta reivindicació.
Míralas , amb les seves bases electròniques i ritme endimoniat –impossible no recordar Ojos de Brujo–, marca la pauta musical del que vindrà a continuació. Les següents cançons segueixen la mateixa tònica, com les també molt rumberes Terra d’amor o Yo no estoy pa’ esto . O com Leona o Rompen las olas , en la qual s’accentua més el to llatí. O el senzill Como me pongo , col·laboració amb Muchachito Bombo Infierno, en el qual s’acosten més al pop mestís. Potser Abrázame , més mística, trenca amb el to general, però remarca l’objectiu d’experimentar amb nous sons.
Però el disc és una cosa i el directe, una altra. I elles ho saben molt bé. Per a Maruja Limón, l’escenari és aquell indret en el qual s’han llaurat la seva fama de màquina ben greixada que els ha permès reclutar un fandom fidel. Ja van presentar el primer elapé l’abril passat a la Paral·lel 62, convertint la sala en una explosió d’alegria rumbera en tota regla. I aquest dissabte toca presentar el disc en la seva totalitat, però aquesta vegada amb una gran novetat: el xou és totalment nou. S’estrena, en el marc del festival Empremtes, a la sala Apolo de Barcelona.
