Fa bé l’alcalde de Barcelona, i la resta de dirigents que tenen la responsabilitat en onze capitals europees més, de demanar més diners i més responsabilitat per gestionar-los. La reunió que va tenir Collboni amb els batlles de París, Roma, Amsterdam, Atenes, Leipzig, Gant, Varsòvia, Lisboa, Bolonya, Budapest i Lió va servir, doncs, per fer saber al comissionat europeu per a l’habitatge, Dan Jorgensen, les pretensions d’aquestes capitals: equiparar la despesa en habitatge a la de defensa i que congeli les regles del dèficit i el sostre de despesa.
Sens dubte, la preocupació per l’accés a l’habitatge és un problema transversal, plenament europeu. Si les grans capitals ensenyen les dents potser la pesant maquinària de la Unió Europea (i la de molts dels seus estats membres) es traurà la son de les orelles per buscar solucions àgils a un conflicte que sembla tan inamovible com els fonaments del parc immobiliari. Adoptar posicions que permetin reforçar el paper de les ciutats sens dubte serà positiu. Però no hem d’oblidar tot el que es pot fer dins dels estats membres, encara que no sigui exclusivament responsabilitat dels ajuntaments.
Cal fer passos en totes les direccions, sense demonitzar els propietaris
El problema és tan greu que la política dels governants ha de ser multidireccional per aconseguir que la ciutadania visqui, més que sobrevisqui, en les millors condicions possibles. Per això, els diners d’Europa i la capacitat de gestionar-los són fonamentals. Però no descuidem la solució d’aspectes que han penalitzat l’obtenció d’un ecosistema immobiliari més àgil. La norma del 30% (la construcció d’habitatge assequible quan es construeixi obra nova) no ha funcionat. Tenia un sentit social però va fracassar. I ara s’ha de remodelar. L’esperit era lloable però les bones intencions si són estèrils no serveixen de res, com va quedar reflectit al fòrum Rethink la setmana passada. Hi van aparèixer idees interessants com la proposta empresarial de poder monetitzar aquest percentatge per adquirir habitatge, ja construït, i dedicar-lo al parc de pisos assequibles. Qualsevol cosa que faci l’accés a l’habitatge més just però que alhora ho faci possible. De res no serveixen grans propòsits si només decoren la imatge pública d’algú i en canvi cap ciutadà no ha pogut beneficiar-se’n.
Tampoc no s’han d’oblidar altres accions com l’ajust imprescindible que necessiten els habitatges de lloguer temporal, autèntic colador pel qual s’escapa l’esperança d’una oferta de lloguer estable més equitativa. Cal fer passos en totes les direccions, sense demonitzar els propietaris. Els governants han de buscar fórmules per seduir-los i que aquests tenidors, grans o petits, vegin la conveniència de col·locar més oferta en un mercat del lloguer perquè deixi de ser diabòlic, sense por de no cobrar, que li destrossin el pis o que l’okupi el primer que passi.