Neukölln no és només un barri de Berlín. És una Babel de llengües, un mosaic d’històries creuades. Aquí, entre fleques turques i cafès fumejants de cardamom, entre mesquites discretes i mercats on els venedors ofereixen fruites amb l’accent de mitja Àsia, la política no és només un debat parlamentari: és el dia a dia, la vida mateixa. I aquí, on la immigració no és un número sinó un rostre, Die Linke ha trobat el seu refugi i la seva força en la joventut.
Quan Heidi Reichknecht, la líder del partit, de només 36 anys, va denunciar la temptació dels conservadors de cedir davant l’extrema dreta en matèria d’immigració, l’ eco de les seves paraules es va estendre per Neukölln com un rugit. No van ser només frases encesa, va ser un missatge de resistència en un barri on molts han sentit el pes de l’exclusió. Als parcs on juguen nens de mil orígens, als cafès on joves egipcis, turcs i pakistanesos fumen, alguna cosa va canviar.
Die Linke ho va entendre. Mentre la CDU i la SPD apel·laven a discursos abstractes, ells van baixar al carrer. Van saber que la batalla no es lliurava només als platós de televisió, sinó als telèfons dels joves, als vídeos de TikTok, a les converses a peu de barri. Influencers locals, artistes, activistes van ser peces d’un engranatge que ha funcionat. Neukölln s’ha convertit en l’epicentre d’una campanya que defensava els seus drets... però també als bars de nit de Berlín.
El resultat ha estat, més que un número, un missatge. Die Linke ha triplicat el seu percentatge, es qui ha guanyat el vot jove a Alemanya i s’eleva com a nou mur del jovent contra l’extrema dreta, una AfD desbocada que ha doblat els resultats de les últimes eleccions, encara que per sota de les enquestes que els donaven fins a un 25 per cent (però atenció: a l’antiga RDA l’extrema dreta seria avui primera força).
Neukölln, amb la seva barreja de llengües, amb passat de lluites obreres i present d’incerteses, demostra que la política necessita canvis comunicatius, de cordons umbilicals amb els joves. Aquest barri de Berlín ha mostrat que la política ha de recuperar el pols parlant l’idioma de la gent i de la seva joventut. Que en temps de por, la resistència no neix en els discursos grandiloqüents, sinó als carrers on la vida no s’atura mai.