En una de les últimes trobades del Consell de la República, hi ha un moment en què, després d’estrènyer-li la mà, Toni Comín prova d’abraçar Carles Puigdemont. L’expresident, en un gest reactiu, l’esquiva. El llenguatge gestual denota la pèrdua de confiança que s’ha fet pública després i la caiguda que ha certificat la seva estrepitosa derrota a les eleccions a la presidència d’un òrgan que ni tan sols té interès mediàtic pel xafardeig independentista.
El pas de Comín del junquerisme al puigdemontisme ha volgut projectar durant els últims anys l’abandonament d’Esquerra envers els exiliats, els propis i l’independentisme. Fins que la seva figura ha resultat una llosa. L’expresident l’ha deixat caure en un gest típic dels lideratges que estan en fase de transició. Per pròxima que sigui la persona, per moments difícils compartits, la necessitat de mantenir-se a la superfície fa que el líder prescindeixi de qualsevol implacablement. La història, la de Catalunya també, està plena d’abandonats que mai van arribar a comprendre en quin moment ni per què van deixar de ser útils als que els sostenien.
Puigdemont i Junqueras són dos lideratges de transició que lluiten per consolidar el seu poder
La nit del retorn de Josep Tarradellas, el 23 d’octubre del 1977, es viu un d’aquests moments crus. Al Palau de la Generalitat, entre l’esvalot de gent un periodista intercepta Lluís Gausachs. El fidel secretari personal respon que ja li agradaria ser a prop del president en aquests moments, però vaga pel saló Sant Jordi descol·locat. El polític el mantindrà en el seu gabinet, però no com a secretari. Gausachs, lligat a l’exili, no coneix ningú a la Catalunya que Tarradellas ha de governar.
Maig del 1980. Quan Jordi Pujol surt investit president de Palau es dona un altre episodi semblant. Miquel Esquirol, la persona que ha estat el seu xofer els últims temps, a més de ser un dels fundadors de Convergència Democràtica, és menystingut. “No, tu no”. Al cotxe oficial només hi ha lloc per al president i el seu nou home fort, el secretari de la presidència, Lluís Prenafeta. El fidel xofer en aquell moment ja forma part del passat. Uns altres agafaran les regnes.
Gausachs i Esquirol no tenen res a veure amb Comín, però exemplifiquen bé la fredor dels líders amb la gent pròxima en moments en què aquests líders necessiten consolidar el seu poder. Avui en la política catalana, Carles Puigdemont, però també Oriol Junqueras, estan en aquesta situació. Després d’un temps en un pla menys exposat, han recuperat el protagonisme i la direcció clara dels seus partits.
Tot i això, són dos lideratges de transició que lluiten per continuar mentre la vella política de l’independentisme que han representat no acaba de desaparèixer i els nous líders que els substituiran no floreixen. En aquesta situació, l’entorn dels líders és altament volàtil. En el futur és probable que vegem noves caigudes en desgràcia de companys seus que avui semblen inaudites. No serà res personal. Només política.