Durant el sopar, la Marta, la meva dona, llança una pregunta: “A veure, en quin temps de la història anterior al segle XV us agradaria haver viscut?”. Sol fer aquesta mena de preguntes, per exemple, mentre mengem o viatgem amb cotxe. Li agrada fer-ho, també per enxampar-me desprevingut fora del despatx, el pensatori, on soc jo el que es pregunta. Ara espera, somrient, una resposta.

“I per què abans del segle XV?”, inquireixo. “Doncs perquè després ja és més fàcil respondre”, contesta. “Són temps més coneguts i amb més bona vida que l’edat mitjana o l’antiga. A més, qui més qui menys triaria una època recent i no seria difícil respondre a la pregunta”, afegeix. Crec que en aquest cas la Marta triaria el París de la belle époque o el Nova York dels anys vint. Però com que es tracta d’escollir entre els segles anteriors al Renaixement, ella diu que, “per exclusió”, es quedaria a Al-Andalus.
La Marta dona les seves raons, principalment, per aquell grau de cultura i civilització, en contrast amb la rude Europa de llavors. “Però, sisplau –salto jo–, no veus que a tu et ficarien en un harem i a tots ens manaria un califa, qui sap amb quins mandats capritxosos...?”. Li dic: “Ni abans ni després del segle XV hi ha per a mi un sol temps elegible...”.
Ni tan sols el que prefereixo de tots, el segle de les llums, jo vestint casaca de ras i sabates amb sivella. Perquè no hi havia antibiòtics, ni anestèsia ni, sobretot, democràcia i drets de les dones. Viure sota un rei dèspota o un marqueset voluptuós! Ni parlar-ne.
Aleshores, i també “per exclusió”, jo triaria el temps menys dolent de tots: el nostre. Una cosa és somiar haver estat en algun fet clau de la història. Gairebé tots ho fem, per poc que la coneguem. A Espanya encara hi ha gent que li agradaria haver conegut Franco, Azaña o Macià. Molts joves adoren els anys setanta o els vuitanta del segle passat.
Stefan Zweig revisita uns quants Moments estel·lars de la humanitat . Però això és tornar a “moments”. Jo en vaig somiar un amb Pavarotti i John Lennon. Però traslladar-se a tota una etapa, com Zweig mateix a El món d’ahir per celebrar l’Europa anterior al nazisme, és més arriscat. Encara que en la nostra època estiguem malament, estem menys malament que en totes les anteriors. I a diferència d’aquestes, té un temps al davant.