La virtut de les caricatures de Manuel Puyal és l’exactitud. Ser capaç de dibuixar i que de forma immediata el lector reconegui la fesomia de la persona retratada no és a l’abast de tots els artistes. Recordo amb nitidesa quan el vaig conèixer al vell Brusi, preolímpic i en català. Josep Maria Huertas, aleshores subdirector, es va inventar el suplement satíric Diari de Brusilona, perquè jo aleshores acabava de deixar la companyia Els Joglars i em va confiar la coordinació de la secció en aquell ressuscitat diari, degà de la premsa continental. El veterà periodista em va presentar Puyal amb fervor, perquè tenia un traç precís, perquè era del Poblenou com ell, i perquè no anava gaire sobrat de feina. Dominar l’ofici del llapis no és cosa senzilla i de seguida vaig veure que les seves aportacions eren puntuals però sobretot eficaces.
Puyal va dibuixar a El Burladero en aquest diari des del començament, el 1991, fins a les acaballes de la secció, quan ja no lluïa la taurina capçalera, ben entrats els anys dos mil. Era fàcil encarregar-li els ninots convertits en riota amable. Gosava enfrontar-los tots. Buscava fotos, les mirava, les remirava, i amb pocs minuts tenies la caricatura. Recordo una ocasió en què vam transmutar el gurú del PNB, Xabier Arzalluz, en un solemne bisbe, amb mitra, bàcul i anell. Ho vam fer de primeres en Photoshop. El resultat era d’un realisme granític, que sobtava amb determinació l’ull de qui se’l mirava. El director adjunt d’aleshores no el va deixar passar. Era cruel. El muntatge fotogràfic, vull dir. Per salvar la situació, l’equip d’humoristes vam fer que en Puyal ens dibuixés aquell mateix Arzalluz que havíem confegit amb l’ordinador. I així resultava més mengívol, de manera que en vam obtenir la llum verda per a la publicació. La caricatura, contràriament a l’opinió estereotipada que se’n té, sempre humanitza el personatge satiritzat.
D'esquerra a dreta Kap, Alfred Rexach, Manuel Puyal, Jaume Bach, Jaume Collell, Rafael Wirth, Miguel Agustí, Pedro Espinosa i Toni Balltori, l'equip d''El Burladero'
La trajectòria de Manuel Puyal ha estat fructífera i radial. Va començar la carrera professional a la revista 4 Cantons. A més de La Vanguardia i al Diari de Barcelona, ha dibuixat a Abc, La Hoja del Lunes, Mundo Diario, El Triangle, El Carrer, El Be Negre amb potes Rosses i al Web Negre digital, que el meu amic Jaume Bach havia engegat un temps abans a El Periódico. Puyal va estar també molt actiu al Poblenou, com a actor aficionat al Centre Moral i a L’Aliança.
El ninotaire va morir divendres als 77 anys de forma sobtada, malgrat el delicat estat de salut. Era una persona discreta però sorneguera. Ha viscut els darrers anys en una residència de Poblenou on es recuperava d’un ictus que li va sobrevenir també de forma discreta perquè quan va tenir l’ensurt va dir a cau d’orella al quiosquer que l’estava assistint: “Em penso que estic patint un ictus”.