Plantar-se i aguantar la posició fa que les coses passin”. Ho va dir dimarts la portaveu de Junts al Congrés, Miriam Nogueras, després que el seu grup aconseguís que el Govern de Pedro Sánchez modifiqués el ja famós decret òmnibus per un d’altre i alguns focs d’artifici. En realitat, l’aprovació del nou decret que alleujarà els pensionistes, valencians i usuaris del transport, tirarà endavant pel contrari: perquè els partits han parlat entre ells, dins seu, amb agents socials i han palpat l’estupor de la ciutadania. En definitiva, per haver comprès que plantar-se, precisament, conduïa a tothom —al PSOE, Junts i també al PP— a un ridícul absolut i a haver de treure els portaveus a defensar l’indefensable.
Parlar, en comptes d’aguantar la posició fins a límits vergonyosos, és el camí. En política espanyola i en la catalana. Dilluns en un col·loqui al Col·legi d’Economistes de Catalunya, José Montilla, Artur Mas i Pere Aragonès, van aparcar les seves diferències per coincidir en el fet que ara hi ha una conjuntura favorable per obtenir un finançament singular. Per un camí ple de dificultats, esclar. El sentir dels tres expresidents de la Generalitat representa un bon nombre de ciutadans. Josep Tarradellas, l’habitual referent del president Salvador Illa, considerava que només quan els catalans s’uneixen en un objectiu comú (factible) aconsegueixen alguna cosa.
El nou decret òmnibus tirarà endavant perquè els partits han parlat
Parlar també és la recepta per vèncer les intransigències, avivades per la por, que guanyen poder diàriament en la política europea i americana. Derek Thompson va publicar a començament de mes “ The antisocial century” a la revista The Atlantic (accessible en versió digital). Un reportatge imprescindible sobre com avui els nord-americans passen més temps sols que mai i com aquest factor en canvia la personalitat, la política i fins i tot la relació amb la realitat. Els adults nord-americans, explica el periodista, el 2022 van passar 99 minuts més a casa un dia qualsevol que durant el 2003.
Es tracta d’un procés que ha fet que molta gent s’hagi tancar a casa per sentir-se més segurs. I, tot i això, aquestes persones, convertides en monjos seculars, són més infelices. La falta d’interacció amb els altres, amb el veí, amb el barri, els porta a la falta d’empatia amb l’altre, a la incapacitat de cedir per arribar a acords –entre pares d’una escola per afers mundans, per exemple. El
resultat són ciutadans disposats només a defensar posicions més extremes, “les seves posicions”.
Els Estats Units són, sovint, el país on primer afloren símptomes que després afligeixen tot Occident. No cal ser gaire espavilat per comprendre cap a on ens encamina aquest inici de segle de solitud amb les xarxes suposadament so-cials. No, plantar-se no fa que les coses passin, sinó parlar. Aquesta setmana, feliçment, en tenim una mostra política.