Per molt estúpides que siguin algunes conjectures, és impossible evitar pensar que si determinades decisions del passat s’haguessin meditat més bé, si la ideologia i l’arrogància no haguessin passat per sobre de l’humil i menyspreat sentit comú, ara les coses serien diferents a Europa. El moment es pot establir amb absoluta precisió. Va ser el 2015, quan Angela Merkel, sense consultar amb cap dels seus socis de la UE, va obrir les fronteres d’Alemanya durant la crisi dels refugiats i ho va canviar tot potser per sempre. De passada, va liquidar una carrera política extraordinària.
Hi ha unes velles fotografies de la seva trobada amb Trump el 2017. Trump està visiblement incòmode i sembla preguntar-se com el seu servei de seguretat ha deixat passar una senyora amb pinta de venedora de bíblies. Està assegut en un extrem del sofà, el més lluny possible de Merkel i el seu llenguatge del cos ho diu tot. Segur que el primer que mira Trump d’una dona és l’aparença física i Merkel és completament aliena a l’extraordinari esforç de les polítiques americanes pel que fa a l’aspecte.
Segur que la recordeu. Sempre amb uns pantalons negres combinats amb jaquetes de tall recte, un pentinat dels que et pots fer a casa, poca bijuteria i gairebé sense maquillatge. Una imatge familiar i modesta en què la modèstia és, precisament, el missatge polític.
Els mitjans van qualificar la reunió de “gèlida” i no va servir de res que Merkel intentés trencar el gel amb un somriure que no solia prodigar i s’adrecés a Trump en un anglès excel·lent. En realitat, el tractava com a un adolescent malcriat i ell semblava poc més que un pagerol. Va ser en aquella trobada on Trump va pronunciar una de les seves frases cèlebres . “La immigració és un privilegi, no un dret”, va dir abans de tornar al quarter general de Spectra amb el seu gat d’ Angora. Una altra cosa és que no captés millor que Merkel el signe dels temps.
El 2015 Alemanya va obrir les fronteres durant la crisi dels refugiats i ho va canviar tot potser per sempre
No s’havia de deixar enganyar per aquell aspecte maternal. Merkel podia ser freda i gens sentimental. Va ser implacable amb el seu mentor a la CDU, Kohl, va guiar Alemanya en la crisi financera del 2008 amb mà de ferro i Grècia, Itàlia, Espanya i Portugal van sentir les dentades de les seves polítiques d’austeritat. El govern grec es va quedar pel camí. El 2011, arran de l’accident a la central nuclear de Fukushima, va decidir el tancament de totes les plantes d’ Alemanya en una altra decisió d’aquelles que poden arruïnar un país en quatre dies.
El 2015 va visitar dos centres de refugiats i es va fer fotos amb ells, també va dir unes paraules que es van interpretar a Síria, l’Iraq, l’Afganistan, el Pakistan i Somàlia com “veniu aquí, ens cuidarem de vosaltres”. El que va passar se sap, però no és sobrer recordar-ho. Convé fer memòria i repassar la història: l’historiador Timothy Snyder va deixar dit que la història sense memòria és impossible, però la memòria sense història és perillosa.
Com a conseqüència de l’obertura de fronteres i l’efecte crida a finals del 2015 prop d’un milió de demandants d’asil van entrar a Alemanya sense cap control d’identificació. Europa no estava preparada per a una allau d’aquelles característiques i es va limitar a deixar que els refugiats passessin d’un país a l’altre sense cap més tràmit: l’únic que preocupava a cada país és que no se’n quedés cap al seu territori, que circulessin cap a Alemanya i Suècia. Aleshores la UE tampoc no tenia cap pla i va ser el caos.
Lee tambiénCampanades a mitjanit
Viktor Orbán va ser qui va estripar les cartes. Va instal·lar filats a la seva frontera amb Sèrbia i Croàcia i va impedir el pas dels immigrants amb especial contundència mentre parlava d’“invasió musulmana”, “enemics” i “defensa dels valors cristians”. Era estrany sentir aquests termes a l’Europa laica i multicultural, i els països de l’ Oest no ho entenien, per alguna estranya raó esperaven solidaritat i braços oberts. Polònia, Eslovàquia i Txèquia van seguir la línia d’ Orbán. L’ Est ho tenia clar: eren víctimes i ja els havien envaït massa vegades. No ho tolerarien ni una més. En realitat, no ho toleraria ningú.
Des d’aleshores, mig Europa està militaritzada, Turquia i el Marroc exerceixen de duaners, França i Bèlgica recorren sovint a l’estat d’excepció, Alternativa per a Alemanya, un grupuscle el 2015, s’ha convertit en la segona força d’ Alemanya i això només sembla el principi.
L’infern està empedrat de les millors intencions. I després diuen que guanya Trump.