Els ecos de l’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca retrunyen a l’últim racó de les democràcies occidentals. El discurs hegemònic està virant també en la política espanyola. A Catalunya, on es va viure una convulsió política d’alt voltatge al voltant de la reclamació independentista, es percep també el gir. Durant els anys del procés era factible una aliança entre partits conservadors com Convergència i formacions d’extrema esquerra com la CUP. Fins i tot Carles Puigdemont va arribar a flirtejar amb els comuns perquè s’afegissin a la reclamació d’un referèndum. Artur Mas, que va enarborar un govern business friendly quan va arribar a la presidència, va acabar abraçat al cupaire David Fernàndez o va ser candidat d’una llista encapçalada per Raül Romeva, procedent d’ICV. Molts a CDC no donaven crèdit al viratge a l’esquerra del seu partit. Tot això està canviant d’una manera radical.
El procés es va desplegar mentre la societat patia les seqüeles socials de la gran recessió. L’exigència de mesures per pal·liar-ne els efectes era un crit gairebé unànime. Eren temps en què, per exemple, es reclamava la frenada dels desnonaments. Convergència primer, després Junts pel Sí, es van afegir a aquell corrent. El 2015, per exemple, el Parlament va aprovar per unanimitat una iniciativa legislativa popular impulsada per la Plataforma d’ Afectats per la Hipoteca i l’ Aliança contra la Pobresa Energètica que advocava per imposar restriccions importants als bancs i als tenidors de pisos (fossin grans o no tant) per afavorir els llogaters que no poguessin pagar.
Ni al PSOE ni a Junts els convé llançar-ho totper la borda, veurem sisón capaços d’un acord
Tot i que els problemes de l’habitatge no s’han resolt, el discurs que guanya terreny es torna a situar contra les ocupacions il·legals no necessàriament motivades per una necessitat. Per això el PP i Junts han rebutjat sense embuts un dels punts del famós decret òmnibus que pretenia aprovar el Govern central, relatiu a la paralització de desnonaments de famílies vulnerables amb dependents o menors a càrrec o víctimes de violència masclista, sempre que es tracti d’un gran propietari (10 habitatges o més). Alberto Núñez Feijóo va assenyalar que aquest text dona ales a la “ inquiokupació”. Junts també ho rebutja, tot i que amb la boca petita. Fa uns anys hauria estat impensable que cap d’aquests partits rebutgés una mesura com aquesta.
Un nou paradigma s’imposa. A Catalunya, el vot independentista encara hi és, però la secessió ja no és la motivació principal per anar a les urnes. Ni a favor ni en contra. Junts intenta ressituar-se, ja que l’aparició d’ Aliança Catalana l’obliga a fer-ho amb més pressa. A ERC continuen pendents de mirar Junts de reüll, immersos encara en la rivalitat dins de l’independentisme que ha marcat els últims anys de la política catalana.
Santos Cerdán, enviat de Sánchez, i Carles Puigdemont aBèlgicael 2023
Pedro Sánchez, atent als nous vents, ja ha decidit el seu camí: la polarització entre el bastió democràtic que ell pretén representar i el que anomena “la internacional ultradretana”, en la qual inclou el PP i Vox. La celebració dels 50 anys de la mort de Franco li serveix per a aquest objectiu. La seva intervenció a Davos contra la “tecnocasta” liderada per Elon Muski la seva xarxa social X va en aquesta línia. I el rebuig del PP al decret òmnibus, que inclou nombroses mesures socials, redobla el seu argument. Amb l’afegit que la norma tombada establia una pujada de les pensions. Si hi ha una regla clara en política a Espanya és aquesta: amb les pensions, cap broma.
Sánchez ho sap i busca desgastar el PP allargant la solució al despropòsit per deixar en evidència Feijóo. Però encara que el PSOE assenyali el PP, sap que el seu veritable problema és a Junts. Sánchez els ha inclòs en la seva crítica als que fan politiqueig a costa del “dolor social”, però amb menys intensitat perquè són els seus aliats necessaris. Durant uns dies Sánchez pot desgastar el PP i Junts pels efectes d’aquesta votació, però si allarga el desbloqueig de la pujada de les pensions i la bonificació del transport públic corre el risc que l’opinió pública es torni en contra seu.
La relació entre el PSOE i Junts no pot ser fàcil. No només no comparteixen ideologia, sinó que el moment polític internacional els distanciarà cada vegada més. Tampoc no els uneix l’element territorial. Junts defensa la secessió i renega de l’autonomisme, mentre que el PSOE es vanta de rebaixar la mobilització de l’independentisme. Per acabar de complicar les coses, els de Puigdemont han perdut la Generalitat i competeixen amb els socialistes a Catalunya, ara més que amb ERC. I s’hi afegeix la necessitat de Puigdemont d’alleujar els seus votants frustrats pel desenllaç del procés, cosa que fa que aquesta formació faci servir un llenguatge especialment agressiu amb el PSOE.
Però ni als uns ni als altres els convé encara llançar-ho tot per la borda. La vida de la legislatura espanyola depèn dels set diputats de Puigdemont, i per a Junts quedar-se sense exercir aquest poder significa la irrellevància, també davant els empresaris i el poder financer, amb els quals ha recuperat complicitats. Aquesta ha estat una setmana de catarsi en què els dos es retreuen les formes. “Han d’entendre que no poden guanyar sempre”, es queixen els socialistes. “Han d’aprendre que no ens poden fer xantatge”, repliquen a Junts. L’acord només serà possible si els pròxims dies els socialistes assumeixen que la seva majoria és més precària i han de negociar d’una manera diferent, i Puigdemont admet que fer-se valer no significa ficar-se en atzucacs com la qüestió de confiança que pretén imposar a Sánchez. Hi haurà reconciliació?
