Si alguna vegada els han trencat el cor, identificaran aquella crosta que deixa la ferida, que cicatritza, però que no recupera mai l’aspecte ters i llis previ a la trencadissa. Si alguna vegada els han trencat el cor, reconeixeran aquella profunda tristor gairebé dolorosa que pressiona al centre del pit. I si alguna vegada els han trencat el cor també reconeixeran la pèrdua de fe i la por que governen els primers moviments tímids posteriors al dol. Sense entrar en grans drames vitals, confesso que a mi m’han trencat el cor moltes vegades l’última dècada. Aquí i allà. A casa i en diversos llocs d’Europa. París, Torí, Roma, Liverpool , fins i tot, Barcelona. El culpable és el Barça. O jo, per dipositar-hi tota la meva confiança. Gairebé a cegues. I així m’ha anat. Plena de crostes i cicatrius i amb la fe sota mínims després d’una dècada de nits desastroses i il·lusions que acaben en vergonya. Ara, em costa recuperar la fe. Per por a noves decepcions, és clar. A tall d’exemple, l’expulsió de Szczesny en la final de la Supercopa em va fer venir els pitjors fantasmes. I això amb el Barça sotmetent el Madrid per 1 a 5 en aquell moment. Molt poca fe.
Però aquesta mateixa setmana, he après una bona lliçó en termes de fe. Me l’han donat unes persones més joves i inexpertes, sí, però menys contaminades, sense traumes a la motxilla. Sense ferides i amb molta fe. Mentre la meva covardia em va portar a donar el partit per perdut amb el 3 a 1 del descans, a Lisboa, ells anaven alimentant la seva fe. És cert, no van desplegar el seu millor futbol, no van fer un partit tàcticament brillant, van cometre molts errors. Però allà on el futbol no va arribar, hi van posar el cap i el cor. La mentalitat de no rendir-se en cap moment, de no donar res per perdut malgrat que el marcador es posés ben costerut, de creure que podien fer-ho. I gràcies que el cap i el cor van anar al davant, i el físic també els va acompanyar, els jugadors del Barça van viure en la seva pròpia pell una d’aquelles explosions d’èxtasi que la vida regala amb comptagotes. Una injecció d’adrenalina, una bomba d’eufòria amb la seva corresponent ona expansiva, amb impacte immediat en cadascun dels aficionats blaugranes que seguien el partit.
Els jugadors del Barça van viure una d’aquelles explosions d’èxtasi que la vida regala amb comptagotes
I amb efectes encara palpables l’endemà i els dies posteriors. I jo gairebé m’ho perdo, tot això, per culpa de la meva manca de fe.
Així que he après la lliçó i he rescatat la frase d’un personatge que interpretava Demi Moore en una pel·lícula que vaig veure quan devia tenir uns deu anys i que se’m va quedar gravada. Repassant els últims anys de la seva vida, reconeixia decebuda que havia estat tan ocupada patint per les coses dolentes que li podien passar, que s’havia perdut les coses bones. Bon avís per a navegats. Així que, malgrat que puguin tornar a trencar-me el cor, tinc la sensació que recuperar la fe sempre paga la pena.