Johann Hari va néixer el 1979, just quan la taxa d’obesitat a Occident indicava el que anomena un “creixement supersònic”. Fill d’una mare escocesa amant dels precuinats per a microones i d’un pare austríac, xef de professió, que feia servir les amanides com a càstig, el periodista i divulgador sempre havia tingut una relació neuròtica amb el menjar i amb el cos. Després de la pandèmia, va decidir prendre la nova droga miraculosa, l’ Ozempic, i tal com havia fet abans amb la depressió, que va analitzar al llibre Conexiones perdidas , va partir de la seva història per explicar la història de molta gent. A Adelgazar a cualquier precio (Península) investiga el fenomen Ozempic, un medicament que considera una fita històrica a l’altura de la píndola anticonceptiva, des dels molts riscos i efectes secundaris fins a les dimensions morals, polítiques i econòmiques.
Una tendència
Em fa la sensació que a Espanya encara es veu com una mena de moda i no ho és”
En quin punt està ara? Continua prenent Ozempic?
En continuo prenent. Fa més de dos anys que en prenc. Quan vaig començar a escriure el llibre, tenia 43 anys, estava a punt de tenir l’edat que tenia el meu avi quan va morir d’un infart. I havia estat obès gairebé tota la meva vida adulta. Una de les meves millors amigues havia mort per un problema relacionat amb l’obesitat. I quan vaig saber que hi havia un medicament que et permet perdre com el 15% de la massa corporal en 18 mesos, ho vaig voler investigar. L’obesitat és la principal causa de mort a Occident. Si tenim una droga que pot erradicar això, cal pensar-ho amb molt de compte. Per tant, vaig decidir prendre-la i començar un viatge per tot el món que em va portar d’ Islàndia al Japó entrevistant experts, científics i els crítics més importants de les glutamines. Em fa la sensació que a Espanya encara es veu com una mena de moda passatgera i cal ser clar: no ho és. Com em va dir un científic que va treballar en la seva investigació: hem descobert el codi que controla la gana humana.
Al llibre explica els diferents estats pels quals va passant, incloent-hi les davallades d’ànim.
Al principi, un se sent molt estrany per bé i per mal. No oblidaré mai que el segon dia de prendre’n em vaig despertar i em sentia estrany. No sabia per què. Llavors me’n vaig adonar: no tenia gana. Abans d’això, cada dia de la meva vida fins on m’arriba la memòria em despertava amb gana i el primer que feia era menjar. Cada matí anava a un lloc a prop de la feina i em demanava un entrepà gegant de pollastre amb maionesa. Aquell matí també en vaig demanar un, però no me’l vaig poder acabar. Al llibre parlo de les cinc raons per les quals mengem i només una és fisiològica, la resta són psicològiques. Mengem per reconfortar-nos i tranquil·litzar-nos, i quan perdem una de les maneres de calmar-nos, això també et fa sentir malament.
Gran part de l’assaig està dedicat a enumerar i detallar els 12 possibles efectes secundaris i conseqüències de prendre agonistes del receptor del GLP-1. Fins a quin punt és una aposta arriscada prendre aquests fàrmacs?
Hi ha una cosa menys arriscada per erradicar l’obesitat: l’exercici i la dieta. Està demostrat que això funciona per al 15% de la gent. Però el 85% restant necessitem altres solucions, i aquestes drogues ens n’han donat. Has de comparar els riscos de continuar sent obès amb els de prendre aquests medicaments. Si ets obès, tens més probabilitat de tenir càncer, problemes cardíacs, infarts, demència. Si ets obès als 18 anys, tens un 70% de desenvolupar diabetis tipus 2, i llavors tens una mitjana de 15 anys menys d’esperança vida, fins i tot amb la insulina. Per tant, tens una evidència científica enorme de tots aquests riscos contra els riscos de l’ Ozempic, que no són poc importants. Hi ha efectes secundaris immediats. Tothom té nàusees, que en el meu cas no van ser terribles, restrenyiment greu per a alguns. Un dels investigadors que vaig entrevistar, Carel LeRoux, em va dir: hi ha dues classes de medicaments, els que tenen efectes secundaris i els que no funcionen.
És un fàrmac que arrossega estigma. S’ha sentit jutjat per prendre Ozempic?
No sé si la gent em jutjava, però jo sí. Quan vaig començar a prendre’n, pensava: ‘Estic fent trampes, estic fent una cosa immoral’. Està molt integrat en la nostra cultura pensar en l’obesitat com un pecat. Admirem les formes de pèrdua de pes que impliquen patiment i dolor. Amb l’ Ozempic, peques i no pagues cap preu per això. Però l’obesitat no és un pecat, és el producte d’un ambient disfuncional.
Quines diferències veiem en l’ús d’aquests medicaments en països amb una sanitat pública universal i un ús controlat i d’altres, com ara els Estats Units, on intervé el mercat?
En set anys, el cost haurà baixat a un euro al dia, calculo, hi haurà una píndola diària i aleshores el 40% de la població en un país com Espanya prendrà aquests medicaments. El més interessant és veure què passa fins aleshores, perquè implica un gran cost per a la sanitat pública. Dels 12 riscos que escric al llibre, potser algun acabarà sent pitjor o potser sorgiran efectes nous, però els diabètics fa més de 20 anys que prenen Ozempic i, si hi hagués un efecte catastròfic per a un nombre significatiu de pacients, ja ho sabríem. Assumint que no hi hagi un risc que no sabem, això ho canviarà tot, com els antidepressius i la píndola anticonceptiva. És un descobriment científic que defineix tota una generació.
Sovint la percepció popular encara és la de “la droga dels famosos”. De fet, vostè va descobrir aquest fàrmac en una festa amb celebritats.
Cal distingir dues classes de persones que prenen Ozempic: els que són obesos o tenen sobrepès i els que ja estan prims i volen ser esquelètics. És important que la gent que no està obesa no prengui aquests fàrmacs perquè hi ha riscos significatius, i hi ha un perill real en la gent amb desordres alimentaris que fa servir Ozempic per continuar aprimant-se. Un fàrmac així és com el foc: és fantàstic si el faig servir per escalfar casa meva, però és terrible si el faig servir per cremar casa teva.