La nit s’havia torçat. L’Espanyol havia perdut el rumb una vegada més i el pànic s’havia apoderat del RCDE Stadium. El Valladolid empatava el gol de Puado i la pudor de naftalina corroïa l’estadi. No hi havia química amb la pilota aquesta vegada. No mereixia la victòria l’equip perico. Quan més ho necessitava, l’Espanyol va trobar en el debutant Roberto Fernández un rematador. Un golejador. Un davanter que no especula. Amb caràcter i determinació. Un nou ídol. En el seu debut, el cordovès va marcar un gol que va valer tres punts sis partits després, que permet, a més, a l’equip abandonar els llocs de descens momentàniament.
El partit va ser tosc i fred. La tensió a què estan sotmesos els dos equips els va tenallar en un començament molt poc atractiu per a l’espectador. Va confondre l’Espanyol la pausa amb la lentitud i es va oblidar d’atacar. O no va saber atacar almenys com en els últims partits en el RCDE Stadium. Tot just va entrar en joc Antoniu Roca i l’única alternativa davant l’ordenada defensa del Valladolid van ser centrades laterals sense cap objectiu real. El Valladolid, en canvi, va mostrar més arguments ofensius. El segon pitjor visitant de la temporada (l’Espanyol lidera aquesta classificació) va donar molta més feina de l’esperat a Joan García, salvador del seu equip en el primer temps amb dues parades de mèrit. La primera, i més clara, va arribar al cap d’un quart d’hora, quan Lucas Rosa va aprofitar una sortida en fals de Kumbulla per plantar-se als morros del porter. En el mà a mà es va fer gran García per desviar la pilota a córner.
Puado va avançar els blanc-i-blaus amb el seu setè gol de la temporada en el seu partit 100 a Primera
Va veure les orelles al llop l’Espanyol, que va despertar de la seva letargia i va començar a mirar a la porteria de Hein amb més desig. Els arguments no van canviar, però va aparèixer el talent de Puado per fabricar un gol de molts quirats que val el seu pes en or. Tejero va fer una centrada a l’olla i per allà passava el davanter barceloní per punxar la pilota i, a la mitja volta, deixar anar una volea creuada al fons de la xarxa. En el seu partit número 100 a Primera, Puado va celebrar el seu setè gol de la temporada. Quan més llunyana sembla la seva continuïtat, des de Sevilla s’assegura que té converses avançades amb el club de Nervión, el capità perico va tornar a mostrar que el seu futur no és el que amoïna més ara mateix.
El gol va tornar a relaxar
l’Espanyol, que se’n va anar
del partit i va permetre que el
Valladolid el dominés. No els
va costar gaire als val·lisoletans d’arribar amb perill. En tres
tocs pel mig, Marcos André va aconseguir quedar-se sol davant García, però el seu xut se’n
va anar desviat per centímetres. En va tenir una més abans
del descans l’equip visitant, però altre cop el porter va aparèixer per negar el gol a Raúl Moro.
Va continuar sestejant l’Espanyol després del descans, incapaç d’associar velocitat i criteri quan tenia la pilota. En una jugada desafortunada, Moro, el millor jugador val·lisoletà, es va lesionar, però en la falta posterior Javi Sánchez va fer l’empat amb un xut fantàstic a l’escaire de la porteria de García.
L’Espanyol havia de tornar a començar de nou per trobar un gol que li donés a la fi una victòria i Manolo González va decidir que era el moment d’arriscar. Va fer debutar Roberto Fernández, davanter incorporat aquesta mateixa setmana, formant parella amb Véliz i va disposar Puado i Jofre en bandes. El seu equip no va millorar amb pilota, però sí que va guanyar verticalitat i força. No va trigar gaire el nouvingut a enamorar la grada. I no per l’entrega, que també va agradar, sinó per una formidable rematada de cap a centrada d’ El Hilali que va significar el segon gol. Va celebrar com un perico més Roberto Fernández el seu primer gol només un menys dels que han aconseguit els altres tres davanters de l’equip en les 19 jornades anteriors.
