Al final, el piano imperfecte que Jarrett va pensar inicialment que havia de ser el seu pitjor malson va ser una benedicció i un regal, més que una maledicció. Una ironia de la vida que, a més, va desembocar en una obra d’art musical basada en la improvisació i en la perseverança davant l’adversitat. I que, a més, va posar el pianista nord-americà a dalt de tot de la pianística. I no només jazzística.
L’èxit de The Köln concert està fonamentat a priori per dos fets inqüestionables en aquell moment: la dimensió artística de Jarrett, ja forjada als New Jazz Messengers d’ Art Blakey, en el quartet de Charles Lloyd o amb el Miles Davis elèctric, d’una banda. I després, el pes de la discogràfica editora del disc, l’alemanya ECM, sinònim d’avantguarda, experimentació i sobretot enorme qualitat, i el fundador de la qual, Manfred Eicher, va exercir de productor d’aquest àlbum. Treballar amb ECM significava –i significa– arribar a un públic més enllà del jazz, cosa que vol dir que Jarrett comptava amb un atent aficionat (i potencial comprador), molt obert de mires i orelles. Perquè la matèria primera que conté el disc blanc, amb una fotografia seva en blanc i negre a la portada, és pura improvisació.
Estrictament, el concert comença amb un tema de 26 minuts improvisats. Al principi, mana un to reflexiu en què brillen transparents i boniques melodies premudes amb la mà dreta (i sentint-se de tant en tant també la veu de Jarrett seguint les melodies). En aquesta peça, s’assaboreix la inspiració en el jazz, però també hi ha inputs variats, com música clàssica, folk, llatina, el country o l’ hímnica gòspel. Això no és tot: la segona peça de la vetllada (que ocupa les cares 2, 3 i 4 del doble àlbum) s’expandeix al llarg de 48 minuts i sembla que porti posat el turbo, amb la mà esquerra atacant les tecles del piano imperfecte o prement els pedals, un d’ells funcionant gairebé com a percussió, atès el seu mal estat.
El que es fa més que evident és que, darrere de tot això, hi ha una manera única, magistral i fins aleshores pràcticament inèdita de sentir i tocar el jazz. Una constatació que es pot aplicar fins i tot al llenguatge pianístic en general (The Köln concert és l’àlbum de piano més venut de la història) amb la seva enlluernadora combinació d’intensitat emocional, virtuosisme, malgrat els imponderables, músiques variades, improvisacions sense fre, minimalisme. I silenci, molt silenci.