“ El José i el David Muñoz han mantingut aquell esperit revoltós al llarg dels anys. Els vaig acompanyar durant la seva primera gira i, tot i que La raja de tu falda va ser un èxit, encara no eren tan famosos. Ens vam asseure al restaurant de l’hotel, vam mirar la carta i en José va dir al maître: ‘A mi porta’m pa amb tomàquet i pernil’. Com aquell Julio Iglesias que ha estat en milions d’hotels i està fart de menjar fora. Els Estopa continuen sent així”. Daniel Sánchez Alonso, Dansan , inaugura l’exposició Retrato editorial en tiempos del SMS , retrospectiva de 30 anys que selecciona algunes de les seves millors peces. De la Cocktail Blues Gallery de Guadalajara, la col·lecció anirà a Madrid, Segòvia i Toledo per continuar més endavant a Oviedo i Barcelona.
Sánchez Alonso va conèixer en Mario Casas quan jugava amb un diàbolo, com si estigués esperant que el semàfor es posés en vermell. En les albors de La Sexta, la ficció SMS , amb Amaia Salamanca, Yon González i Marta Hazas, entre d’altres, suposava la seva primera sèrie amb paper protagonista: “En Mario feia un paper de xaval amb una certa pinta de quinqui. Tinc tota una sèrie llarguíssima jugant amb aquell trasto més uns retrats que vam fer a la part del darrere dels estudis, on per cert avui es fa El hormiguero ”. El film Los girasoles ciegos (2008) no només va ser la primera pel·lícula de Martiño Rivas, sinó que, rodant, es va enamorar d’ Irene Escolar, la seva companya de repartiment. Van estar junts vuit anys. “M’hi van enviar a fer retrats i vaig veure el cel obert: José Luis Cuerda, en Martiño i la Irene, Maribel Verdú, Javier Cámara... Va ser tan entranyable que vaig preparar uns petit àlbums amb sis fotografies de 13x18 cms i el en vaig regalar un a cada un”.
Daniel Sánchez Alonso creu que el blanc i negre ofereix més psicologia per fer un bon retrat
El retrat d’Alejandro Sanz va ser a l’aeroport militar de Torrejón. “El disc El alma al aire , que fusionava electrònica i R&B, també buscava un gir en la seva imatge. Allà, esperant, vaig entendre com se senten els famosos quan veuen tanta gent a totes hores: en un sol dia, anant en un jet, vam estar en emissores de Madrid, València, Barcelona i Bilbao. Acaben marejats. Vaig entendre com és que, per més proper que sigui aquest home, és molt difícil que es recordi de tu”. Qui sí que el va recordar va ser l’actriu Sílvia Marsó. Fa uns mesos es van trobar per casualitat i van rememorar la seva primera sessió entre els bastidors d’un teatre: “Posteriorment li vaig fer una altra sèrie a casa seva. La Sílvia és molt dolça i això acompanya la fotografia. Té una energia i simpatia fantàstiques. Aquests dies està compartint les fotos a les xarxes; la fotografia també és això: gaudir i compartir”. Així explica el fotògraf per què el retrat en blanc i negre continua sent imprescindible: “Et centres més en la mirada, el missatge, la psicologia. Hi ha molts detalls subtils que he anat trobant al llarg dels anys. Com ara les inseguretats. Els humoristes poden ser fins i tot maleducats per pura timidesa”.
