Després de la seva fugaç tornada a Barcelona el
8 d’agost passat, que va tenir com a principal conseqüència una lletja taca en el prestigi dels Mossos, incapaços de detenir-lo malgrat l’ampli dispositiu policial desplegat, Carles Puigdemont ha mantingut al llarg del darrer mig any un perfil relativament discret. A finals d’octubre, va recuperar la presidència de Junts amb una aposta per la centralitat. Ha arribat a acords amb el Govern central, però també s’ha queixat dels incompliments de l’Executiu de Pedro Sánchez, per la qual cosa ha advertit en diverses ocasions d’una possible retirada del suport dels seus set escons en el Congrés dels Diputats.
Ara bé, no ha estat fins aquesta setmana que l’expresident de la Generalitat ha copat l’atenció mediàtica d’una manera clara. Va passar dijous, quan es va reunir a la seva residència de Waterloo amb Oriol Junqueras, per primera vegada des que tots dos van recuperar el ple control, respectivament, de Junts i d’ERC, tot i que la visita estava programada ja fa un cert temps. I va tornar a passar ahir quan, després de trobar-se amb dirigents del seu partit, va manifestar que suspenia las negociacions “sectorials” amb el PSOE i va reclamar una reunió a Suïssa per verificar els avenços o incompliments en els acords amb el partit del Govern espanyol. Tot plegat, hores després que el Congrés ajornés l’admissió a tràmit del debat sobre la qüestió de confiança que Junts exigeix a Pedro Sánchez.
Puigdemont amenaça de trencar amb el PSOE, però tots dos es donen un mes per reconduir la situació
De la trobada amb Junqueras en va sorgir un comunicat conjunt en què Junts i ERC expressaven la necessitat d’“iniciar una nova etapa de relació que contribueixi a recuperar la força i la iniciativa del moviment independentista”. No es descarta que tal cosa acabi passant. Però es fa difícil oblidar que les relacions entre Junts i ERC són dolentes, i les dels seus líders són gairebé pitjors. Potser això canviarà algun dia, però és aviat per afirmar-ho. I de les relacions amb el PSOE podem concloure que tot està en suspens.
De les manifestacions d’ahir de Puigdemont tampoc no se’n poden inferir grans novetats. Una de les parts negociadores pot haver escenificat un augment de la pressió sobre el seu interlocutor. Però les cartes no s’han estripat. En les negociacions del PSOE i Junts, s’ha donat fins ara una constant: mentre que els de Puigdemont –o ell mateix, ahir– carregaven les tintes sobre la possibilitat de ruptura amb el PSOE i de “col·lapse de la legislatura”, tant el president del Govern central com els seus col·laboradors insistien que les negociacions seguien i arribarien a bon port. El cas és que les dues parts s’han donat un mes per reconduir la situació.
Encara que la relació sigui conflictiva, a cap de les dues formacions no li convé la ruptura
Ja es veurà com es concreta l’amnistia per a Puigdemont (endarrerida al Suprem), com se satisfan les seves peticions en matèria d’inversions de l’Estat, infraestructures o delegació de competències en immigració, i, en conseqüència, si els neoconvergents acaben donant el seu suport per a l’aprovació dels pressupostos generals de l’ Estat del 2025. En tot cas, el que ja es pot afirmar és que a cap de les dues formacions no li convé la ruptura. No li convé al PSOE perquè es veuria privat d’un
suport que li va ser de gran utilitat per obtenir la investidura presidencial, i continua sent-ho ara davant altres objectius polítics, com el de mostrar estabilitat. I no li convé a Junts, amb peticions que potser no serien més ben ateses pel PP, si a la fi arribés a la Moncloa, i menys si per a això necessités el vistiplau de Vox. Fins i tot en cas que Junts recuperés el perfil més conservador, després d’anys d’estèril exaltació independentista, i compartís alguns interessos amb els populars, els beneficis que en pogués obtenir disten d’estar garantits.
Així doncs, seria profitós que Junts
relaxés la seva pulsió més pugnaç i dediqués renovats esforços a una feina política beneficiosa per a tota la ciutadania. A falta d’altres poders institucionals –a alguns dels quals va renunciar motu proprio–, Junts xifra en els seus set diputats al Congrés la seva
capacitat de maniobra a curt termini, fins i tot sabent que no són suficients per seduir la majoria dels que un dia els senten pregonar el seu retorn al pragmatisme i l’endemà amenaçar amb el col·lapse. La política basada en les arengues i el simbolisme
té poc recorregut. És millor treballar de debò per un futur millor per al país. Però també cal exigir al PSOE que no doni allargs al compliment d’aquells compromisos que ha assolit amb la formació de Puigdemont. No s’hi val acceptar exigències per salvar votacions i després evitar complir allò que s’havia promès. Aquesta actitud és una de les que, al seu dia, van propiciar el moviment independentista a Catalunya.