El meu amic M, molt aficionat a l’art gràfic, m’ensenyava l’altre dia un llibre meravellós sobre els il·lustradors, humoristes i caricaturistes del segle passat, com Bagaría o Castelao. Patia, em deia, per si aquesta forma d’art quotidià es perdria també amb la digitalització cada vegada més accelerada de la premsa. Mentre compartíem angoixes, la meva atenció es va desviar –per deformació professional, suposo– cap a provar d’imaginar com dibuixarien avui els que de debò tenen el poder. Tots aquells burgesos i empresaris d’altres temps retratats amb bigoti, panxa, barret de copa i puro, avui serien joves despreocupats, en bona forma i amb samarreta de màniga curta, gairebé indistingibles dels que treballen per a ells (sí, continuen sent ells).
Em direu, amb raó, que el vestuari no té cap importància, que és fruit del context dels temps i de les noves i menys rígides convencions socials. Tot i això, m’assalta el dubte: i si el fet que els nous Rockefeller vagin amb texans fa que el seu poder sigui menys identificable? A veure si m’explico: a començaments del segle XX, les dues companyies més importants dels Estats Units, la US Steel i Standard Oil, tenien un valor de mercat d’un miler de milions de dòlars, l’equivalent a 32.000 milions si ho passem a valor present. Apple té avui un valor de mercat de 3,6 bilions (sí, sí, BI-lions); Microsoft, de gairebé 3, i Amazon o Google, de més de 2. Els seus beneficis multipliquen per 100 aquells que tenien les grans empreses del segle XX i, tanmateix, ens semblaven socialment i políticament més antipàtics els Vanderbilt, Rockefeller o els Carnegie del que ens semblen avui els Bezos, Zuckerberg o Jobs. Deuen ser els texans? Potser han entrat al Museu Guggenheim o han estudiat a la Carnegie Mellon. Tot i això, a Jobs li compren els seus llibres inspiradors i a Zuckerberg li regalen cada dia diners cedint-li les seves dades personals. És el món al revés. L’esquerra continua parlant de més impostos a la banca o les energètiques, però sobre les tecnològiques, ni piu.
Els monopolis són un risc no només per a l’economia, ho són també per a la política
Les companyies tecnològiques justifiquen el seu volum i el seu poder de mercat per la competitivitat, per les tecnologies disruptives i la innovació, però l’evidència no és concloent i apunta més aviat a menys competència. Molta part del creixement d’aquestes companyies ha estat inorgànic, absorbint petites start-ups o comprant grans rivals com Instagram per part de Facebook. Com explica molt bé Acemoglu, el que de debò explica l’increïble creixement d’aquestes empreses és la fallada en la regulació antimonopoli als Estats Units i Europa que sí que va operar al segle passat. Van trencar, per exemple, el monopoli d’AT&T el 1982, i això va facilitar la posterior revolució tecnològica perquè, com sap qualsevol estudiant d’Economia, el monopoli no només danya la competència (i, per tant, els preus al consumidor), sinó que també és letal per a la innovació.
Lee también
Avui sabem que les big techs són el sector que es gasta més diners en lobby directe i que, a més, gràcies als seus algoritmes, els seus punts de vista conviuen amb nosaltres diàriament a través dels nostres telèfons i del que llegim als mitjans de comunicació (els anuncis digitals dominen la xarxa, i Google és qui domina els anuncis digitals). A més, tots sabem (bé, tots els que mirem el passat amb respecte justament per aprendre’n) que els monopolis no són un risc només per a l’economia, ho són també per a la política. Perquè el monopoli és un abús de poder i la democràcia és incompatible amb això. De fet, la democràcia justament tracta del fet que ningú, ni qui presideix el govern, no pugui tenir un poder absolut; per això la independència del legislatiu, el judicial i l’executiu està en la base del sistema. Quan veig tots aquests líders (perdó, més cèsars que líders) que abunden urbi et orbi, penso que aquesta moda populista d’exercir el poder sense control i sense responsabilitat és l’altra cara de la mateixa moneda, la dels monopolistes amb look texà. Potser Elon Musk i el seu impúdic destape polític ens desperten del somni i comencem a regular el que de debò ens fa mal i a votar el que mantingui dretes les institucions democràtiques que continuen sent la millor garantia per a un món més civilitzat.