Sempre m’ha semblat un miratge l’esbombada relació especial de la Gran Bretanya amb els Estats Units, semblant, al meu parer, a la que té la branca pobra d’una família amb la branca que ha triomfat econòmicament i socialment. I, si dic això amb referència als britànics, imaginin-se el que penso respecte a la relació dels Estats Units amb la resta de la vella Europa, incloent-hi els PIGS. I no oblido la participació nord-americana a les dues guerres mundials del segle XX, que van ser també el tribut que van pagar els Estats Units per assolir l’hegemonia imperial.
L'economista John Maynard Keynes, el marzo del 1940
Al llibre El rostro cambiante de Clío, que recull la pràctica totalitat (gairebé 900 pàgines en lletra petita) de l’obra dispersa de sir Raymond Carr, vaig trobar un article publicat a The Spectator (2000) titulat “Un ardent patriota de Bloomsbury”, sobre la biografia en tres volums de John Maynard Keynes, obra de lord Skidelsky. “El punt culminant d’aquest llibre –escriu Carr– el subministra la narració de les negociacions de Keynes amb els nord-americans” en acabar la Segona Guerra Mundial. El seu objectiu era clar: tenint en compte els grans sacrificis que la Gran Bretanya havia fet per finançar la guerra contra els nazis, semblava lògic que havia de conservar, en arribar la pau, els recursos financers necessaris per tenir la capacitat d’acció independent d’una gran potència, renegociant amb aquesta finalitat el seu deute amb els Estats Units mitjançant un quitament i una espera. Però els Estats Units no tenien cap interès que la Gran Bretanya continués sent una gran potència. Roosevelt volia desmantellar l’imperi britànic; el seu secretari del Tresor, Henry Morgenthau, volia que la Gran Bretanya seguís sent dependent de l’ajuda nord-americana, i que Washington substituís Londres com a centre financer mundial.
La supeditació de la UE als EUA és el final definitiu d’Europa com a actor polític global
Els nord-americans van utilitzar la llei de Lend-Lease (préstecs i arrendaments), que va contribuir a l’esforç bèl·lic britànic abans de Pearl Harbor (1941), per obligar la Gran Bretanya a prescindir de l’àrea de la lliura esterlina i del sistema de concessions aranzelàries mútues entre els països de la Commonwealth (Imperial Preference) per obrir aquest mercat als Estats Units. Per a Roosevelt i la majoria dels partidaris del new deal, el futur d’un món progressista radicava en la cooperació EUA-Unió Soviètica. La Gran Bretanya era titllada de potència reaccionària i imperialista. La relació més important de Keynes a Washington va ser amb Harry Dexter White, que estava lliurant informació confidencial a agents soviètics; cosa que, si no era traïció, revelava la prioritat que White concedia a les bones relacions amb la Unió Soviètica. I, sota tot això, hi havia el recel nord-americà que Keynes pogués ensarronar-los com va ensarronar Wilson a Versalles.
Keynes tenia males cartes i va perdre la partida. Per a ell, només l’ajuda americana podia evitar la contracció, per la qual cosa els Estats Units havien d’acceptar l’obligació moral de rescatar la Gran Bretanya amb un subsidi a canvi dels seus sacrificis de guerra per defensar la llibertat. Aquesta proposta va ser rebutjada de ple, i Keynes va haver d’acceptar un préstec amb interessos i aconseguir que fossin acceptades les dures condicions pel nou govern laborista i pel Banc d’Anglaterra. Refusar les condicions nord-americanes equivalia a la fi de l’acord de Bretton Woods, que per a Keynes era l’única manera d’assegurar un sistema econòmic internacional estable al món de postguerra. Es va esgotar en l’intent.
Lee también
Per què crido avui la seva atenció sobre aquest punt? Perquè, al meu parer, la supeditació de la Unió Europea als Estats Units, incloent-hi l’OTAN, és el final definitiu d’Europa com a actor polític global. A partir d’ara, no serà més que un escolanet dels Estats Units, disposat sempre a rebre crits i bescollades. L’únic camí per sobreviure era i és l’entesa amb Rússia. Rússia és Europa i de cultura cristiana; Moscou és la tercera Roma. I Rússia, sense Europa, no serà res més que un escolanet de la Xina. I també rebrà crits i bescollades. Quin final per a tots els europeus!