Els últims anys, ja bastants, cada vegada que l’independentisme ha marcat una data límit ha perdut, tant si ha estat en el mateix instant d’expiració com en diferit. I Catalunya, en el seu conjunt, ha perdut amb això.
L’acceleració, la crema ràpida d’etapes a què el procés va sumir la política catalana i la falta de resultats tangibles en la millora de l’autogovern ha deixat un pòsit de pràctica política en què, encara dins del marc autonomista, s’exigeix que qualsevol acord es compleixi de manera immediata. A risc d’aparèixer feble davant el mateix electorat.
La retòrica del “cobrar per avançat” ha tingut uns resultats nuls pera Puigdemont
La retòrica del “cobrar per avançat” que Carles Puigdemont va plantejar per donar suport a la investidura de Pedro Sánchez portava aquesta dinàmica. I, al seu torn, pretenia demostrar una pobra capacitat negociadora d’ERC. Els resultats per a l’expresident han estat nuls, començant per l’oficialitat del català a Europa. D’altra banda, la competició interna a Esquerra i el seu afany de marcar perfil per no quedar relegat a secundari en el camp independentista ha fet aflorar de nou en els republicans la política de la pressa en la seva negativa a negociar els pressupostos del Govern de Salvador Illa.
Paradoxalment, allò que està donant més bons resultats és la baixada de revolucions dels republicans durant la presidència de Pere Aragonès i els seus diferents acords amb els socialistes (reactivació de meses bilaterals, traspàs de Rodalies, augment del contingent de Mossos...).
Això es deu al fet que la precària majoria parlamentària que sustenta l’Executiu de Sánchez, les discrepàncies al si del PSOE i les reticències en les mateixes estructures funcionarials de l’Estat impedeixen la materialització accelerada del que està acordat.
La conseqüència és que, mentre la societat catalana percep que tot va molt ràpid, la implementació dels pactes és lenta. És probable que més, fins i tot, que durant els trenta primers anys després de la recuperació de l’autogovern quan, al contrari, l’afany de traspassos no era tan elevat. S’hi afegeix una altra pressa irresoluble. Segons el Centre d’Estudis Demogràfics, un 42% dels ciutadans de Catalunya entre els 20 i 39 anys són estrangers. Aquesta població, activa, molt visible, incrementa la sensació de canvi cultural
inexorable sobretot entre els catalanoparlants (el gruix de l’independentisme).
Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, l’octubre del 2017, van portar Catalunya a la declaració fallida d’independència. Llavors el lema era “Tenim pressa”. Ahir es van reunir a Waterloo. Són encara líders de les seves formacions, però, poc més de set anys després, es troben amb la tessitura d’haver de demanar “paciència” al seu electorat. I ja se sap, qui espera desespera. La incògnita per aclarir és en què derivarà aquesta desesperació.