El meu pare pagava la hipoteca al 14% als vuitanta i fins i tot algun crèdit va tenir que rondava el 20% d’interès. Endevinaran que no vam sortir de pobres, però als noranta vam començar a “convergir amb els criteris de Maastricht” i a complir el que demanava Brussel·les per entrar a la UE i, meravella de les meravelles, vam entrar a l’euro.
De sobte, ens donaven préstecs gairebé al mateix tipus que els alemanys. Aquí comença el que el Nobel Finn Kydland i Enrique Martínez-García, de la Reserva Federal de Dallas (aviat, a La Contra), expliquen en un paper il·luminador sobre les raons de la puixança del turisme espanyol.
Ja amb euros, en comptes d’apostar, com als seixanta, per grans fàbriques amb productes que competien als mercats internacionals, vam preferir invertir en productes non tradable (no comercialitzables), com ara hotels, restaurants i, en general, maons: hotels i apartaments de tota mena sense aquella competència. La immobiliària, a més, no és la millor inversió, però sí la més fàcil d’entendre per al profà.
Estem condemnats a ser sempre una potència de sol i platja?
Havíem passat als seixanta del sector agrari a l’industrial i en poc temps al de serveis. Però un hotel o bar genera menys valor i sous que una indústria. El meu amic del poble va estudiar disseny per correspondència i va acabar amb bona nòmina i carrera a la Seat. Els seus fills als noranta ja només trobaven feina de cambrers.
Tanta inversió fàcil va inflar la bombolla immobiliària, que va rebentar el 2008, quan a més ens feien seriosa competència altres destinacions turístiques. Ens va salvar la primavera àrab el 2010, que va angoixar i ens va tornar els turistes. I vam començar a remuntar fins a passar aquest any de ser Piigs (amb Portugal, Irlanda, Itàlia, Grècia i Espanya) a motors d’Europa (els que van de corcoll ara són Alemanya i França).
Els països àrabs continuen inestables, i el nostre turisme aquest any ha batut rècords fins a arribar a ser el 12,8% del PIB. El nostre maó és més car que mai. Tots dos s’han convertit en un problema de massa èxit; perquè l’administració és incapaç de distribuir aquesta prosperitat i visualitzar aquesta distribució (rebaixar impostos és un camí).
Però... estem condemnats a ser sempre una potència de sol i platja?
Martínez-García em recorda que Califòrnia va ser líder en turisme abans de ser Silicon Valley. I que el sector serveis, amb innovació, pot generar un enorme valor. La consultora McKinsey apunta que per mantenir el nostre nivell de vida –i les pensions–, Espanya haurà de multiplicar per quatre una productivitat que no ha parat de baixar des dels vuitanta. Jo ja em conformaria amb ser una altra Florida.
Lee también
